Els reptes davant la discriminació de les dones en el treball: “La resposta passa per l’associacionisme, fer força, ser més visibles”

L’assetjament, la càrrega de les cures, la doble jornada, la pressió interna i externa o l’anomenada síndrome de la impostora són alguns dels principals reptes que troben les dones en el seu desenvolupament professional. Així ho van posar de manifest sis dones del món de la cultura, l’emprenedoria i el sindicalisme en el primer cicle de les ‘Converses’ d’elDiario.es, esdevingut amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora. El cicle de ‘Converses’ comprén una sèrie de trobades en la redacció d’elDiario.es a València destinades a abordar problemes reals amb persones expertes, en primera persona, i amb els lectors i lectores del periòdic.

Van participar en el fòrum l’escriptora i periodista Ana Campoy, finalista del premi Todos tus libros 2024 i guanyadora del Premio Ala Delta de Literatura Infantil, el Premio Fundación Cuatrogatos 2022; el White Ravens 2022 i el 2017 el Premi Jaén de Narrativa Juvenil; la directora del Humans Fest i del projecte Impresas, Pilar Almenar; la presidenta del projecte de suport a l’emprenedoria Nosotras Valencia, Raquel Serón; la fundadora i directora creativa de Clotsy Brand, Ángela Gómez; la secretària de Formació Ocupació i Igualtat de Gènere d’UGT-PV, Pilar Mora, i la secretària general de Comissions Obreres PV, Ana García Alcolea.

Les ponents van coincidir a assenyalar la càrrega de les cures com una de les principals barreres. Amb independència de si es tenen menors, majors o dependents a càrrec, totes van subratllar que el rol de cuidadora les acompanya en la seua vida laboral. “Cal canviar les polítiques, a cuidar s’aprén”, va subratllar García, mentre Mora va indicar que “les primeres bretxes sorgeixen en la socialització”. Aquesta qüestió es reflecteix en les dades dels informes de bretxa salarial presentats pels sindicats UGT i Comissions Obreres, que posen de manifest que la diferència de poder adquisitiu s’agreuja a mesura que avança l’edat i que la pujada del salari mínim ha millorat les xifres globals. La bretxa salarial valenciana és del 17% i ha descendit en totes les franges d’edat, excepte en la franja de 35 a 44 anys, en què ha augmentat. La bretxa salarial, van explicar les representants sindicals, té conseqüències durant tota la vida laboral i culmina amb unes pensions més baixes per a les dones.

Sobre el rol de cuidadora, Campoy va recordar les reflexions de Carmen Martín Gaite en Usos amorosos de la posguerra española, i va recalcar que “és una qüestió d’herència”. “En l’equació de les cures mai es té en compte que la dona es cuide a si mateixa. Se’ns nega l’autocura, la creativitat, la identitat”, va posar damunt la taula Almenar, mentre que Campoy va subratllar que les pressions formen part del sistema: “El neoliberalisme ens exigeix cada vegada més, mai és prou. I això no hi ha ésser humà que ho suporte”, va recalcar l’escriptora i periodista. “Hi ha un sentiment de culpa tremend cada vegada que vols parar”, va afegir Gómez, que va apuntar: “He aconseguit arribar viva a cinc anys d’emprenedoria gràcies a la teràpia, a l’esport i a buscar ajuda”. Gómez, marcada per una carrera universitària –enginyeria de telecomunicacions– predominantment masculina, en què se sentia fora de lloc, va reconéixer que mai s’havia plantejat tindre un projecte propi. Faltaven referents, i amb aquests, autoestima.

Les sis van coincidir a no caure en els mites de la superwoman, la dona que pot amb tot i no necessita ajuda o descans. “El mite de la superwoman sorgeix quan les dones volem tindre la nostra ocupació. Acabes ocupant dos espais, el públic i el privat”, van apuntar, coincidint que “l’autoajuda és un parany. Necessitem un Estat fort”. “No sols som filles del patriarcat, sinó també de la culpa”, van sostindre les ponents. Així doncs, van recalcar la necessitat de “desaprendre” pautes de comportament, una desconstrucció de rols per a deixar de torpedinar-se. “Vivim una desigualtat basada en el desconeixement. Compartim situacions molt iguals, falta visió de col·lectiu”, va apuntar Serón. “Totes les dones som treballadores”, va recalcar Mora, posant el focus en el reconeixement de la faena de casa i les ocupacions informals que queden fora de l’estadística.

Les polítiques d’extrema dreta, com l’eliminació de la perspectiva de gènere en l’ocupació, són una qüestió que va preocupar especialment les participants. “El feminisme és una necessitat. Cal adquirir cultura i història” per no tornar a etapes passades, va apuntar Serón, que va manifestar que “la situació a València no és gens encoratjadora”, en al·lusió a la fundació València Activa. Mora i Almenar van recalcar que a la ciutat de València Vox va canviar els estatuts per a evitar la discriminació positiva en favor de les dones i víctimes de violència de gènere. “Cal lluitar constantment per a mantindre els drets”, va recalcar García, representant de CCOO PV, que també va posar de manifest la falta de paritat en els premis Jaume I, a què es van negar a assistir.

En el debat es va abordar com la precarietat afecta la salut, tant la física com l’emocional: la necessitat d’assistir a teràpia, les migranyes derivades de l’estrés i l’autoexplotació, la pressió pel rendiment. Andrea Mezquida, terapeuta present en el diàleg, va indicar que prop del 80% de les persones que assisteixen a consulta són dones. En el seu cas, va relatar l’abundància de malestars relacionats amb la pressió pel rendiment, problemes d’autoestima i l’anomenada síndrome de la impostora. És un cercle que es realimenta: la falta de referents, la pressió i la violència com disciplinament allunyen les dones del seu desenvolupament professional, les fan creure que no són mereixedores.

“Les dones no disposem de bona part del nostre temps”, van apuntar des del públic, recalcant que “la reducció de jornada és una mesura feminista, redistribueix els temps”. Sempre ha d’introduir-se la perspectiva de gènere per no caure en paranys, van recalcar les lectores en la trobada. Van reclamar mesures de reducció de jornada basades en la corresponsabilitat, no caure en el “parany” de la reducció del treball retribuït per a passar al no retribuït, replicar els rols.

Com es pot eixir llavors d’aquest bucle? Raquel Serón va insistir que “la resposta passa per l’associacionisme, fer força, ser més visibles i agrupar el col·lectiu”, una idea secundada per Ana Campoy, que va sostindre que la clau és “associar-nos, fer xarxa, ajuntar-te amb els teus semblants, ocupar espais. Establir referents és important”, recalca l’escriptora. Almenar va posar el focus en les eines de comunicació, claus per a difondre el discurs feminista i tractar de guanyar terreny. Ana García va plantejar la necessitat d’un canvi estructural que aborde la pressió social, les xarxes de suport, els estereotips i totes les violències estructurals, el terror sexual, per a la qual cosa es fan necessàries organitzacions sindicals: “Necessitem mesures que afavorisquen la corresponsabilitat i enfortir els serveis públics perquè les dones puguen accedir a ocupacions amb condicions dignes, desenvolupar la seua carrera professional i no ser pensionistes pobres”, va recalcar la dirigent de Comissions Obreres, mentre que Pilar Mora, que va subratllar la necessitat de coeducació, va recalcar la importància de les polítiques públiques i la necessitat de la implicació de l’Estat i l’ocupació digna per a tancar les bretxes.