Una pel·lícula, qualsevol, fins i tot si es troba entre les considerades obres mestres té, objectivament, molt poca importància, però pot deixar un cràter en l'ànima d'un espectador segons quan i com tope amb ella. Qui subscriu podria donar fe del cas amb uns quants exemples, però sobretot perquè va veure Johnny va agafar el fusell (Dalton Trumbo, 1971) amagat en aquella acollidora matriu que era el cine Artis, ubicat en un soterrani de la ciutat de València, allà per 1973, quan a penes havia fet dèsset anys i estava en ple tram iniciàtic. És una pel·lícula que tot el qui l’ha vist recomana, però que ningú vol tornar a veure. Passa per ser un eminent al·legat antibel·licista i antimilitarista, però és, abans que res, una torbadora al·legoria de la condició humana que invita a aquesta mena de reflexions que són vàlides en qualsevol època i que en l'actual esdevenen insuportablement pertinents. L'argument s'ha publicat sencer una infinitat de vegades, així que no revele res: un ingenu xicot de vint-i-pocs anys, que s'ha allistat per a participar en la Primera Guerra Mundial convençut que així defensa la llibertat i la democràcia, és tocat per una bomba que el deixa sord, cec, mut, sense nas, li arranca les extremitats i tot allò que li permet comunicar-se amb el món. Viu a pesar d’ell mateix, el seu drama existencial transcorre sobre el teló de fons de la falta d'escrúpols de l'estament castrense i la incapacitat del científic i del religiós, tots dos igualment militaritzats.
Johnny, brutalment espedaçat, esdevé una consciència en estat pur, privada d'espills en què mirar-se, a la que no li queda un altre objecte d'atenció que ella mateixa. I en la seua història es veuen reflectides aquelles consciències que se senten en una situació semblant, encara que no necessàriament per les mateixes causes, que en el cas de Johnny són clarament inusuals. Convé dir que, si només fora per la premissa, la pel·lícula mereixeria el mateix rebuig que totes les obres que recorren a situacions i personatges extrems per a elaborar una psicologia i una sociologia de la quotidianitat fraudulentes, com, de manera paradigmàtica, sol fer Almodóvar (i no és per assenyalar, sinó per a entendre'ns). No és el cas. A banda que en cap moment la pel·lícula —abans novel·la— de Trumbo tracta de dissimular l'excepcionalitat de la situació —basada en un cas real, val a dir—, la història de Johnny està plantejada amb una honestedat exemplar i, per això, aconsegueix sense a penes esforç que l'espectador arribe a sentir el mateix que ell. Mentre la veus, saps que l'horror que viu aquest personatge està dins de tu, el sents (i ara m’adone dels punts de contacte que té amb El quimèric inquilí, del tàndem Topor-Polanski), copses que aquesta nuesa de l'existència és la teua, la de tots, la que tractem de cobrir mitjançant la relació amb els altres, a través dels altres, parlant i escoltant els altres. Protegir la nostra vida de la seua intrínseca misèria, aquest és el fi últim de la comunicació per damunt o per davall de les pulsions narcisistes, l'afany redemptor o el compromís social o polític. Som uns indigents existencials que es fan calor els uns als altres.
Amb l'exacerbació de l'individualisme s'ha glorificat el discurs autoreferencial i immanent. El verb «expressar» es fa servir sobretot en la seua forma pronominal, «expressar-se», i hi ha qui no se sent ridícul quan declara que escriu, pinta o canta per a si mateix, per a «trobar-se» a si mateix reflectit en les seues pròpies deposicions. Però, discutibles teràpies a banda, l'expressió personal només pot ser transitiva, mai un fi en si mateixa. És una porta que obrim per a eixir de nosaltres mateixos i que siga el món qui determine què som. No consisteix a cridar l'eco, sinó a llançar reclams perquè acudisquen altres veus. I a qui tracta d'expressar alguna cosa li resulta molt difícil suportar la sensació d'estar parlant al buit, fet que per desgràcia ocorre cada vegada més sovint. D'ací, de la creixent falta de resposta, probablement ve que l'art estiga mort i els intel·lectuals d'antany hagen emmudit deixant al darrere l'inquietant silenci de les espècies extingides. Sense comunicació no som res, una consciència aïllada, atrapada en una pasterada de vísceres palpitants, més o menys com Johnny, de qui els metges insisteixen una vegada i una altra que els seus moviments de desesperació tan sols són contraccions involuntàries. Això és el que pareixen de vegades els nostres esforços per a comunicar-nos, simples espasmes. A major capacitat de comunicació, més humana és una societat i viceversa. Per això els espais d'intercanvi d'informació són sagrats. O ho eren fins que van caure en mans d'uns paios que els volien per a defecar-hi, aplacar la seua ànsia exhibicionista, muntar una paradeta o satisfer els seus interessos espuris.
Johnny, a falta d'un altre mitjà per a comunicar-se, acaba fent senyals de morse amb el cap —el que li'n queda— amb l'esperança que a algú li arribe el seu missatge. No sap que han decidit aïllar-lo i està sol amb la seua foscor dins d'una habitació en tenebres. La contradicció salta a la vista. I el paral·lelisme també. Nosaltres, a pesar de disposar d’una abundància de mitjans de comunicació aclaparadora, som cada vegada més incapaços d'establir contacte efectiu amb els altres. Ja no conversem els uns amb els altres, activitat que implica immediatesa, habilitat i agilitat en l'expressió de les idees i la gestió de les emocions. Preferim deixar missatges gravats, li parlem a una màquina fent com que ens dirigim a un ésser humà o, pitjor encara, creient-ho. O ens limitem a emetre textos curts i estandarditzats que complementem, quan no substituïm, amb aquests dibuixets anomenats emoticones que ens retrotrauen a l'escriptura primitiva o ens amorren directament a la deficiència mental. Els nous mitjans que prometien alliberar la comunicació, l'han formalitzat fins al punt de destruir-la, de fer-la inviable. Els nostres interlocutors, en la pràctica, són uns enginys tecnològics que ens han arrabassat les nostres habilitats i suplantat els nostres sentits tot usurpant la seua funció i fingint ser uns eficients ordinaris al nostre servei. Han tancat el món, i a nosaltres amb ell, en aquestes capses tenebroses que hi ha amagades darrere de cada pantalla, unes rateres. Ens han desvinculat, ens han aïllat com a Johnny, però, així com ell vivia la seua impossibilitat de contactar amb altres éssers humans amb un horror lúcid i indefugible, nosaltres vivim la nostra embadalits, extasiats per la ferralla digital i la farsa comunicativa que aparentment la dota de sentit.
0