De Trump a Mazón

L’any 2024 serà recordat com aquell en què la crisi climàtica va deixar de ser un concepte abstracte per a convertir-se en una realitat devastadora per al territori valencià. La DANA, un fenomen meteorològic extrem que cada vegada ens visita amb més freqüència, ha tornat a sacsejar el País Valencià. I ho ha fet no sols posant en evidència les greus mancances d’un sistema incapaç de prevenir i mitigar les seues conseqüències, sinó també mostrant l’abisme entre els discursos polítics buits i la realitat crua de la ciutadania afectada.

Donald Trump es va consolidar com un mestre del populisme basat en la postveritat, on els fets objectius van passar a un segon pla davant de les emocions, els mites i la polarització. La seua famosa frase que podria “disparar algú a la Cinquena Avinguda i no perdre vots” resumeix com va construir un moviment al voltant de la seua figura, més enllà de la realitat.

En el cas de Carlos Mazón, encara que intenta emular esta estratègia, amb la seua versió no té l’efectivitat mediàtica i el magnetisme que caracteritzen Trump. Mazón ha construït una “agenda fake”, prometent solucions que depenen totes de Sànchez com si fóra un líder infal·lible, però sense el suport polític ni pressupostari per a materialitzar-les. En el context de la DANA, l’ús de declaracions simplistes i frases impactants mostra que intenta més fer soroll que oferir solucions reals, repetint errors sense aconseguir la capacitat de desviar l’atenció com ho fa Trump.

Trump es va enfrontar a desastres naturals com l’huracà Maria a Puerto Rico, on la seua resposta va ser durament criticada per ser tardana, insuficient i basada en la negació dels fets. Va utilitzar les crisis com a eines polítiques, culpant els seus adversaris o fins i tot les pròpies víctimes mentre minimitzava l’impacte real de les catàstrofes.

Mazón, en la gestió de la DANA, reflectix una “còpia provincial” d’este enfocament: en lloc d’implementar mesures preventives o articular una resposta eficient, preferix culpar el govern central i escenificar enfrontaments polítics. No obstant això, mentre Trump va aconseguir capitalitzar les crisis per a reforçar la seua narrativa populista, Mazón no aconseguix amagar la temeritat institucional que el caracteritza. La seua gestió de la DANA no sols evidència improvisació, sinó que també deixa al descobert una falta de preparació imperdonable per a les comunitats afectades.

En canvi, Mazón no té la força política ni la maquinària mediàtica per a un impacte semblant. Depén de VOX per a tirar avant la seua agenda en les Corts Valencianes i s’enfronta al desprestigi del seu propi partit a escala estatal, com demostren els vots del PP en el Senat rebutjant propostes que ell mateix havia presentat com a reivindicacions autonòmiques. Mentre Trump personifica el trumpisme global, Mazón representa una versió local, limitada i deslluïda d’este fenomen: soroll sense resultats, efectes sense solucions.

Si Trump és el símbol d’un canvi global en la política, per bé o per mal, Mazón és només una caricatura d’eixe model, incapaç d’aconseguir un impacte semblant. La seua gestió de la DANA no és sols un fracàs logístic; és l’evidència que les estratègies de postveritat, quan no van acompanyades de lideratge real, acaben caent en el buit. Mazón no està liderant una revolució, ni tan sols una oposició efectiva, sinó que s’està enfonsant en la seua pròpia falta de preparació, deixant la Comunitat Valenciana a la deriva, literalment, enmig d’una inundació.

Carlos Mazón ha intentat emular una estratègia política basada en la postveritat que tan bé ha funcionat a líders com Donald Trump. Promeses sense responsabilitat per a ell, culpes dirigides cap a Madrid i zero autocrítica són els elements centrals del seu relat. Però mentre Trump va aconseguir consolidar un moviment de masses , Mazón no és més que una versió deslluïda i provinciana d’eixe model. La seua gestió de la DANA no sols ha sigut temerària i improvisada, sinó que ha posat en evidència una falta de lideratge institucional que deixa el País Valencià a la deriva, literalment i metafòricament.

Mentre això ocorria, Alberto Núñez Feijóo, líder del Partit Popular a escala estatal, va decidir visitar algunes de les poblacions afectades per la DANA governades pel seu partit. Aquesta visita, feta pràcticament d’incògnit i sense anunciar-ho públicament, tenia com a objectiu pressionar el govern de Pedro Sánchez per a aconseguir inversions, però va cridar especialment l’atenció que no estiguera acompanyat per Carlos Mazón. Aquesta absència planteja dubtes sobre el suport real del PP estatal al lideratge de Mazón i la seua capacitat d’influència fins i tot dins del seu propi partit.

La DANA de 2024 no és sols un desastre natural; és una crisi política, social i humanitària. Més de 200.000 expedients oberts davant el Consorci de Compensació d’Assegurances i 224 víctimes mortals són xifres esfereïdores que demostren que la inacció mata. I no sols parlem de Mazón. El govern central tampoc ha estat a l’altura, oferint una gestió lenta i fotos amb més intenció propagandística que solucions reals. La sensació de desatenció institucional s’ha instal·lat amb força, deixant la ciutadania en un estat de vulnerabilitat desesperant.

Davant d'esta situació hem de superar la simple reclamació perifèrica i transformar-nos en un moviment ampli, transversal i renovat que connecte amb la realitat de la gent. No és suficient criticar; cal construir. L’habitatge, l’educació, la sanitat i la transició climàtica són camps on la política valenciana pot oferir solucions estructurals que garantisquen el benestar col·lectiu. La DANA ens deixa una lliçó clara: no podem continuar depenent d’estructures obsoletes. El moment exigeix coratge, innovació i lideratge. És hora de transformar les adversitats en una oportunitat per a construir un País Valencià més just, sostenible i preparat per als reptes del futur.