L'infern a la presó de Palma: interns amb depressió en aïllament i un 35% medicat amb psicofàrmacs
LLEGIR EN CASTELLÀ
En un informe d'una mica menys de vint pàgines la presó de Palma apareix retratada com un espai amb tants excessos com mancances. El lloc oblidat en què, com denuncien des de fa temps algunes entitats, la salut mental no és només una assignatura pendent, sinó el mur contra el qual estavellaran molts dels empresonats. Un centre amb una “escassetat flagrant de personal” per a l'atenció psicològica i sanitària que ha derivat en la manca de teràpies individualitzades i d'altres tractaments alternatius i que, segons denuncia el Defensor del Poble, s'ha suplert amb una “tendència a l'abús” de la medicalització. Tant que des d'Institucions Penitenciàries afirmen que un 35% dels interns tenen prescrit algun tipus de psicofàrmac.
Quan els inspectors van visitar “sense previ avís” el centre penitenciari, el psiquiatre no estava. No era una excepció. “Solament acudeix una vegada a la setmana”, van constatar en el seu expedient. I ni tan sols totes les setmanes: només tres al mes, detallen fonts oficials. Una freqüència que el Defensor del Poble considera “insuficient” per a una població que supera els 1.000 reclusos. “S'hauria de comptar com a mínim amb un psiquiatre i un psicòleg clínic a temps complet”, reclama.
Perquè de fet, malgrat que la presó compta amb sis psicòlegs, les tasques que exerceixen “no tenen a veure amb el tractament de persones amb problemes de salut mental, sinó, en la majoria dels casos, amb la valoració de qüestions pràctiques en relació amb el tractament penitenciari”, segons denúncia l'organisme. A més a més, ni tan sols se'ls considera oficialment com a part de l'àrea sanitària: pertanyen als equips tècnics, realitzen una valoració dels interns quan ingressen i col·laboren en els programes d'intervenció grupal –en els quals la participació dels reclusos sempre és voluntària-, com aquells destinats als condemnats per violència de gènere. El seguiment individual és “puntual”. La teràpia personal no existeix.
“És un problema sistèmic. Hi ha interns que no poden tenir el tractament que mereixen. I les entitats suplim aquesta manca de serveis i atenció. Hem protestat moltes vegades, jo mateix li he dit al director, i ens donen la raó, però ens diuen que els metges no volen venir”, assegura el delegat de Pastoral Penitenciària a Mallorca, Jaume Alemany.
El mateix informe ho corrobora. La relació de llocs de treball de la presó contemplava nou places per a personal facultatiu. La primera vegada que el Defensor del Poble va visitar el centre comptaven amb set metges. La segona, només amb dues. Una “flagrant escassetat de personal qualificat” que, lògicament, reverteix en la salut dels reclusos. De fet, també assenyala que la majoria de tallers i activitats que es realitzen dins de l'escassa atenció a la salut mental que es presta “es deleguen principalment al tercer sector”. Només Pastoral Penitenciària té trenta voluntaris dedicats a aquest fi.
Les diferents fonts consultades assenyalen com una de les causes d'aquesta situació l'incompliment de la Llei 16/2003 de cohesió i qualitat del Sistema Nacional de Salut que preveia la transferència a les comunitats autònomes dels serveis sanitaris dependents d'institucions penitenciàries i donava un termini de 18 mesos per executar-la. Vint-i-dos anys després només s'han transferit a Catalunya, el País Basc i Navarra, malgrat que el Govern reconeix que es tracta d'una prioritat. Balears continua esperant.
“És una reivindicació històrica i mai no he acabat d'entendre per què no s'ha materialitzat. Permetria equiparar el personal sanitari amb el de l'IB-Salut (el servei balear de salut) a l'atenció primària. Ara mateix les condicions dels que exerceixen al centre penitenciari són pitjors i, a més, coincideix amb un moment d'alta demanda de professionals al sistema públic que fa que, efectivament, s'entri en competència i pocs vulguin anar-hi. I parlem d'un personal que és fonamental per a una presó perquè té una població amb més fragilitat i riscos”, afirma Carles Recasens, psiquiatre i president del Col·legi de Metges de Balears (COMIB).
Mentre Recasens assegura desconèixer els motius pels quals el Govern no ha complert el que preveu la llei del 2003, Alemany no dubta a apuntar a la falta d'interès polític. “La presó no dona vots ni rèdit. No interessa, ni als polítics ni a la societat. Si sortís un partit que inclogués al seu programa electoral una menció a la cura de la població reclusa ningú el votaria. A nosaltres mateixos ens passa que quan fem algunes de les nostres activitats ens diuen 'i a sobre se'ls emporten a la platja', quan la realitat és que és part de la seva teràpia”, explica.
La presó no dona vots ni rèdit. No interessa, ni als polítics ni a la societat. Si sortís un partit que inclogués al seu programa electoral una menció a la cura de la població reclusa ningú el votaria. A nosaltres mateixos ens passa que quan fem algunes de les nostres activitats ens diuen 'i a sobre se'ls emporten a la platja', quan la realitat és que és part de la seva teràpia
Medicalització “sistemàtica”
Les conseqüències d'aquesta falta de recursos són múltiples. La més evident, subratlla el Defensor del Poble, és la desatenció al “potencial mal a la salut mental” que genera “el règim de vida a la presó”. En 2023 el Llibre blanc sobre l'atenció sanitària a les persones amb trastorns mentals greus en els centres penitenciaris d'Espanya –elaborat per la Societat Espanyola de Psiquiatria Legal i la Societat Espanyola de Sanitat Penitenciària- indicava que vuit de cada deu reclusos presentaran un trastorn mental al llarg de la seva vida.
La més greu és que ha derivat en una inclinació “sistemàtica a la medicació” per la “absència de possibilitat d'administrar un altre tipus de tractament”. Tant és així que a mitjan 2024 un 41,5% dels 1.023 interns de la presó de Mallorca tenia prescrit algun tipus de psicofàrmac. D'aquestes 405 persones, 168 rebien antipsicòtics.
Des d'Institucions Penitenciàries reconeixen la situació. De fet, afirmen que gràcies al Pla Redueix per a l'ús racional de medicaments –que cerca, entre altres coses, “adaptar les pautes generals a les característiques de cada pacient”-, el percentatge d'interns medicats amb psicofàrmacs s'ha reduït fins al 35%. Els que continuen, subratllen, sempre ho fan “atenent els criteris mèdics” del psiquiatre.
Per al Defensor del Poble les conclusions i efectes són uns altres. Sostenen que aquestes xifres demostren “una tendència a l'abús de psicofàrmacs prescrits” i la “psiquiatrització d'alteracions de conducta no patològiques”, com unes certes alteracions del comportament. “Sobretot quan tenen un component disruptiu social o reivindicatiu”, postil·len. “És a dir, que s'estaria utilitzant medicació psicotròpica, prescrita per sanitaris, per a objectius distints als sanitaris i terapèutics. Això constituiria una perversió de la labor mèdica”, asseguren.
La seva deducció es basa en diversos aspectes. D'una banda en què, segons les xifres oficials, dins del Programa d'atenció integral a malalts mentals (PAIEM) de la presó mallorquina es trobaven únicament 36 interns: 33 homes i 3 dones. Una xifra molt allunyada del percentatge que està medicat; pel que consideren que s'estan prescrivint medicaments “fins i tot a aquelles persones internes que no compten amb diagnòstic clínic en salut mental”. A més, almenys una reclusa entrevistada va denunciar que no tenia “seguiment ni psiquiàtric ni psicològic” en la presó, malgrat que tenia prescrit “un antipsicòtic a dosis considerables” i al fet que havia estat en seguiment per salut mental abans del seu empresonament.
Risc de sobredosi
Un altre dels problemes derivats d'aquesta presumpta medicalització excessiva és la dificultat en l'administració correcta dels fàrmacs. Els més de 300 interns medicats “necessiten supervisió a cadascuna de les preses cada dia de l'any”. Una tasca que resulta “absolutament inabastable” amb el personal disponible. “Els infermers encarregats reconeixen no estar-la duent a terme més que en alguns casos específics”, recull l'informe. Una situació que augmenta el risc de sobredosi per abús de psicofàrmacs, ja que de vegades la dispensació és setmanal.
Aquesta responsabilitat ha recaigut en dues infermeres que gestionen un programa pilot de salut mental, “amb l'objectiu de pal·liar les mancances del PAIEM”. Tot i la “encomiable feina” que el Defensor del Poble els reconeix, a l'expedient mostren la seva preocupació perquè estiguin assumint unes obligacions “superiors a les seves competències, arribant a posar-se en risc la seva professionalitat per beneficiar els pacients”. A més, malgrat que l'organisme va recomanar a la presó que tinguessin “possibilitats i facilitats” per realitzar formació oficial en salut mental –més enllà de passar consulta amb el psiquiatre a les seves visites–, aquesta recomanació va ser “rebutjada” pel centre.
Per al president del COMIB, aquesta situació resulta preocupant. “És fonamental que els pacients tinguin no només un bon diagnòstic, sinó també una bona prescripció i dispensació dels fàrmacs, sobretot perquè estem davant d'una població de més risc. Però, a més, no es pot acceptar que la manca de personal porti a l'intrusisme o que un altre tipus de professionals assumeixin responsabilitats i competències per sobre del que els correspon”, assegura.
Un altre “esforç addicional” que han contret és intentar que, com estableix la normativa, els interns amb un diagnòstic d'alteració del pensament no ingressin en règim d'aïllament. El 2012 el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l'estat francès per haver imposat una sanció de 45 dies d'aïllament a un intern que patia depressió i que va acabar suïcidant-se, en considerar que no s'havia valorat el risc que suposava per a la salut mental.
Tot i que es tracta d'un dret “ratificat i protegit”, el Defensor del Poble va detectar el seu “incompliment sistemàtic” a la presó de Mallorca, segons va concloure a partir del testimoni de professionals i directius del centre. De fet, el seu informe assegura que en “múltiples ocasions” els metges han aprovat l'entrada de reclusos en aïllament “per complir sancions” i que en una de les visites “la majoria” dels que estaven en aquest règim “complia criteris de síndrome depressiva més gran”.
Després d'una primera queixa oficial, el centre penitenciari es va comprometre a recollir “de manera més detallada” l'estat i l'evolució simptomatològica dels pacients sota tractament psiquiàtric per poder fer “un seguiment més precís”. Tot i això, l'organisme va detectar que aquest punt se seguia incomplint i, poc després, va reiterar la seva demanda.
“La presó és un reflex del carrer, però s'hi agreugen i es veuen més els problemes. És un món molt complex i desconegut i amb molt de patiment. És una solució per a un moment, però si els interns no reben el tractament que necessiten sortiran pitjor del que estaven. Cal que dignifiquem l'espai i que les persones que hi són recobrin la dignitat”, planteja Alemany.
0