Música o murs

Quan vaig començar a treballar en l’encàrrec de la Fundació de Música Ibèrica dels Estats Units, tenia clar que volia contar una història de trobades, d'encontres improbables entre dos mons aparentment separats per un oceà. El mestissatge cultural entre el País Valencià i Nova York no és una simple anècdota històrica, sinó la prova palpable que l’art i la cultura no coneixen fronteres.

Per això, quan veig com Donald Trump proclama el seu “Dia de la Lliberació” tot imposant aranzels i tancant portes al comerç global, no puc evitar pensar que està escrivint la partitura d’un món més pobre, més gris i més hostil. S’equivoca de música, de ritme i de to. Creu que l’aïllament enfortirà el seu país, però la història ens ensenya el contrari: les civilitzacions que es tanquen sobre si mateixes acaben apagant-se, com una flama sense oxigen.

Orangish Manhattan explica la història dels valencians que emigraren a Nova York a la recerca d’un futur millor. Portaren amb ells la seua manera d’entendre la vida, la seua música, la seua gastronomia, el seu enginy i la seua capacitat d’adaptació. I a canvi, van incorporar noves influències, idees fresques, una visió del món més oberta. Aquest intercanvi no els va debilitar; els va enriquir.

Donald Trump i aquells que defensen les fronteres com a solució ignoren una veritat fonamental: la identitat no es construeix amb murs, sinó amb ponts. Com a compositor, sé que l’harmonia només s’aconsegueix quan diferents notes es combinen entre si. Un món on cada país toca la seua pròpia melodia, en solitud, és un món dissonant i trencat.

A més, la idea de “llibertat” que proclama els nous populismes de dreta radical és una perversió. Què pensarien Jefferson, Mary Ludwig Hays, Hamilton, o la poeta Wheatley d’un dirigent que empra el llenguatge de la llibertat per justificar l’aïllament i el trencament d’aliances? Els Estats Units van nàixer amb un esperit il·lustrat, amb la creença que els drets individuals, la cooperació i el debat entre pobles són fonamentals per construir una societat millor. Ara, amb un discurs ple de retòrica bel·ligerant, Trump converteix aquesta herència en una caricatura: la llibertat no com a dret, sinó com a arma.

La seua agressivitat en trencar ponts és, en realitat, un signe de feblesa. Un món segur i pròsper no es construeix limitant els espais de diàleg, sinó ampliant-los. Comerç, cultura, art, música… tot forma part d’un mateix teixit que ens uneix. Pensar que una nació es pot enfortir destruint aquests lligams és un error històric. La veritable lliberació no s’aconsegueix amb murs, sinó amb diàleg. No amb imposicions, sinó amb acords. No amb la por a l’altre, sinó amb la valentia d’escoltar-lo. Espere que Orangish Manhattan servisca com un recordatori d’aquesta veritat. Perquè, al final, la música –com la vida– sona millor quan es toca junts.