Carlos Mazón, ara de Vox, abans de Ciutadans

Qualsevol que haja parlat més de dues hores amb Carlos Mazón sap que no és un fatxa. O no ho era fins al 17 de març passat quan va segellar el seu segon pacte amb Vox amb un discurs en què va posar en la diana i com a font de tots els problemes dels valencians i les valencianes els menors migrants no acompanyats. L’actual president de la Generalitat pertany, o pertanyia, més aïna al corrent i modus vivendi dels cayetanos. Un jove liberal de classe mitjana –son pare va ser un prestigiós hematòleg– que va arrancar la seua carrera política com a líder estudiantil en la Facultat de Dret de la Universitat d’Alacant. Mazón, amb nàutics i camises de lli blanques a l’estiu, va liderar en la seua etapa universitària un col·lectiu anomenat Programa 10, independent i allunyat de les associacions estudiantils del PP i el PSOE. Aquests primers passos com a independent van ser la seua carta de presentació quan el PP d’Alacant de José Joaquín Ripoll el va fitxar per a la seua filial juvenil el 1995, l’any en què tot va canviar a la Comunitat Valenciana. L’actual líder conservador va acabar la carrera el 1997.

Obert en l’econòmic i en el social, va ser una de les cares joves que va promocionar Eduardo Zaplana en el seu segon Govern, quan es va desfer d’Unió Valenciana i va aconseguir majoria absoluta el 1999. Com Zaplana, Mazón és amant de Julio Iglesias, de la balada mediterrània i del bronzejat a l’estiu. Sol, molt de sol. Mazón és de Sant Joan d’Alacant, un municipi fronterer amb Alacant i les seues platges. I se’n va anar prompte a emparentar a la veïna Sant Vicent del Raspeig, una altra localitat pròxima, on, per cert, també ha acabat trobant parella el president de Vox, Santiago Abascal.

La duresa del rictus i els discursos de Mazón des que ha hagut de firmar els deu manaments de la ultradreta per a salvar la seua butaca de president contrasta amb el tarannà que va tindre com a president de la Diputació d’Alacant i en el seu primer any i mig com a president de la Generalitat Valenciana. Fins que va arribar la DANA, el seu inexplicat i inexplicable dinar en El Ventorro i els seus tres canvis de versió sobre la seua arribada al Cecopi. Per a salvar-se, el president de la Generalitat no ha dubtat a menysprear el poble de Gaza, equiparar delinqüència i immigració o negar el projecte europeu que el seu propi partit ha dissenyat i liderat. Tot pel Palau. Tot per la pasta.

Perquè, en realitat, Mazón mai va ser un pota negra del PP. Va ser més aïna un oportunista que se’n va pujar a l’ona del canvi dels anys 90 i que va abaixar del tren deu minuts abans que els diferents casos de corrupció obriren el terra sobre el PP valencià i alacantí i acabaren amb el partit fet un eccehomo. La seua eixida de la Diputació d’Alacant cap a la Cambra de Comerç el 2009 poques setmanes abans de la detenció de José Joaquín Ripoll li va servir per a apartar-se de la primera línia política mentre el partit s’autodestruïa (2008-2015) i es refundava (2015-2023). Ni va estar en la caiguda ni va estar en la recuperació, que va liderar Isabel Bonig i a qui Pablo Casado va canviar per Mazón per haver donat suport en el congrés del PP a Soraya Sáenz de Santamaría.

I per a mostra de la seua frèvola fidelitat al projecte popular, un botó. Carlos Mazón va estar a un dinar de ser el candidat de Ciutadans a l’alcaldia d’Alacant el 2019. Quan Ciutadans somiava amb el sorpasso al PP i la marca conservadora encara s’enfrontava a greus processos judicials per corrupció política a Espanya i a la Comunitat Valenciana. L’actual president de la Generalitat es va reunir amb Fran Hervías, la mà dreta d’Albert Rivera, per a encapçalar la llista dels taronges en la segona ciutat més poblada de la Comunitat Valenciana. Després d’un café en El Corte Inglés dies després dels Reis del 2019 i a cinc mesos de les eleccions, la cosa estava feta.

Però setmanes després, el grup d’amics empresaris i periodistes anomenat Delicatessen i de què forma part Mazón va convidar Teodoro García Egea. Després d’aquest sopar, la mà dreta de Casado es va assabentar de la jugada de l’ara president del PPCV del seu fitxatge per Ciutadans. García Egea va consultar amb diversos assistents com veurien Mazón de president de la Diputació. Li van donar bones referències i va acabar oferint-li continuar en el partit a canvi de ser president provincial i de la Diputació d’Alacant. Va ser llavors que van muntar l’operació perquè César Sánchez no repetira en la Diputació d’Alacant i se n’anara a Madrid com a diputat. Una operació teledirigida per Casado des de Madrid i similar a la posterior en què van descavalcar Isabel Bonig de la presidència autonòmica. Un bon lloc en primera línia va servir perquè Mazón abandonara el somni centrista de Ciutadans.

Mazón ha navegat en la seua carrera política com el ‘Cayetano’ de Carolina Durante. En la primera versió de la cançó, la banda madrilenya assegurava: “Tots els meus amics es diuen Cayetano. No voten pel PP, voten per Ciutadans”. Era el 2018 i el partit d’Albert Ribera anava disparat en les enquestes i les eleccions. Al final del 2019 i amb l’explosió electoral de Vox, els Carolina Durante van haver d’adaptar la lletra. Que va quedar així: “Tots els meus amics es diuen Cayetano. Ara voten per Vox, abans per Ciutadans”. Com Mazón, de Ciutadans a Vox, segons ha bufat el vent, però sempre amb un càrrec en el PP on agafar-se.

Caça de bruixes contra diputats i senadors alacantins que no adulen Mazón

Mentre el PP valencià intenta tancar els pressupostos amb Vox amb retallades salvatges en cultura, benestar social i el lliurament de milers d’euros a mitjans afins i al sector del bou, els afins a Mazón estrenyen les files i persegueixen els dissidents. La idea és aguantar i donar la imatge que tot el partit està amb el seu líder, malgrat el desgast polític per les seues mentides en la DANA i la pressió de les enquestes i els mitjans conservadors com ABC, La Razón o Onda Cero.

La secretària general del Grup Parlamentari del PP en el Congrés i diputada per Alacant, Macarena Montesinos, zaplanista i un dels pocs suports que li queden a Mazón a Madrid, s’ha convertit en l’assot dels diputats i els senadors del PP alacantí crítics amb Mazón. Montesinos supervisa les publicacions en X dels seus correligionaris sobre el president de la Generalitat i la seua gestió de la DANA i marmola i pressiona els que arrosseguen els peus per a mostrar adhesió o directament no tuiten res. Com els senadors Gerardo Camps, Eva Ortiz i Agustín Almodóvar, o el diputat César Sánchez, que obvien el president del PP de la Comunitat Valenciana en les seues xarxes socials i estan ja en el punt de mira de la seua cap en el Congrés. Roma no paga traïdors. I Feijóo tampoc els protegeix.

El PP valencià està en ebullició i el seu aparell mediàtic està reconfigurant-se, malgrat la milionada que Mazón es gasta en publicitat institucional. La quantitat de mitjans de Madrid que han abandonat el president, llevat d’alguns que continuen clavant veritables cotnades a la Generalitat en publicitat institucional. A València, Mazón continua mantenint aliats, que també van traient el seu profit públic. En elDiario.es hem intentat conéixer quants van ser els diners que Presidència va dedicar a la propaganda, però se’ns ha denegat la informació. Asseguren que la faran pública el 31 de desembre d’enguany. Els números del 2024 i el 2025 poden ser un escàndol. Mitjans sense periodistes a la Comunitat Valenciana entre els que reben centenars de milers d’euros.

En elDiario.es continuarem fins al final i acabarem sabent i explicant com reparteix Mazón els diners. Perquè són diners públics i cada euro s’ha d’atorgar amb criteris objectius, transparents i perquè la informació que es transmet arribe a la major part de la societat valenciana. No fer-ho així, com marca la Media Freedom Act europea, que és des del 2024 llei espanyola, és il·legal.