Josep Palàcios, sota el signe de l'amistat

Ara que ha mort, pense que fa més de cinquanta anys que el vaig conèixer. Cap al principi de 1972, quan amb vint-i-tres anys jo dirigia a les palpentes la redacció de la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana i anava a Sueca cada setmana, preferentment dilluns, a repassar amb Joan Fuster articles fets o articles a fer: a encarregar a experts o a perpetrar-ne, amb més o menys fortuna, a les oficines del carrer d'Isabel la Catòlica. De tota manera, si erràvem en l'escriptura del paper, el llegia i esmenava després. Ell era la garantia suprema —i anònima per als lectors, per òbvies raons de cautela política del propietari, en aquella operació. 

Una mica després del migdia, jo havia arribat al número 10 del carrer de Sant Josep on el propietari m'esperava. Anàvem a dinar, quasi sempre al Bar Capri, i quan estàvem prenent el cafè arribava Palàcios i en demanava un per a ell. Després, excepte unes setmanes en què Fuster decidí seguir consells mèdics i fer un passeig higiènic, carrer del Sequial amunt, cap a l'Estació de Renfe, i tornar, carrer del Sequial avall, fins que entràvem els tres a casa de Fuster —més o menys fresca a l'estiu, irremissiblement humida i gelada a l'hivern— i xarràvem una estona. A continuació, Palàcios se n'anava a sa casa i Fuster i jo empreníem la faena. “I Palàcios, a què es dedica?”, li vaig preguntar un dia. La resposta vingué en forma de fraseologisme, com de vegades podies esperar de Fuster: “Qui no treballa en tot l'any, treballa el dia de Cap d'Any”.

Devia haver estat cert, però ja no ho era, perquè als trenta-quatre anys, després de traduccions fetes o signades per ells dos, Palàcios començava a entrar en operacions literàries i editorials. Probablement més laborioses i intel·ligents que productives econòmicament, per a ell. Per exemple, l'edició dels quatre volumots d'actes del Primer Congrés d'Història del País Valencià, celebrat el 1971. 

Abans l'havia llegit. En l'eixutesa econòmica de la meua adolescència, no m'era gens fàcil comprar lectures que em poguessen interessar. Un dia vaig entrar a la Llibreria Ausiàs March —no sé si el rètol duia accent o no— i Antoni Beneyto, dit després Antoni Mestre, o Frederic Martí em van vendre Les quatre estacions, llibre de poemes amb què Josep Palàcios havia guanyat el Premi València de Literatura i que tenia un preu assequible per a les meues tristes butxaques. Després vaig sentir com en els sempre fraterns i benintencionats cercles de la literatura local, que només en això s'assembla a altres literatures més il·lustres, es comentava que Joan Fuster havia escrit aquells poemes. Bé, per la mateixa època, també deien que Fuster havia escrit les primeres cançons de Raimon. Les dues especulacions eren falses. 

A partir de 1972, com que jo visitava setmanalment Fuster per treballar amb ell, vaig parlar sovint amb Palàcios, i des del principi ens uní un sentiment de simpatia mútua. Ara, aquest sentiment tardà molt a manifestar-se de manera explícita, perquè sempre o quasi sempre que coincidíem era en companyia del nostre admirat amic, que per raons ben imaginables duia el pes de les converses o en suscitava els temes. 

Entre Palàcios i jo, per tant, no hi hagué moltes converses, al principi. Després n'hi ha hagut més. Moltíssimes. Però ja al començament, parlàvem sovint de llibres, de les seues recerques a llibreries de vell, que Fuster practicava menys que abans però que Palàcios mantenia amb un cert entusiasme i amb una habilitat --pretesa o autèntica-- de regateig amb els venedors, que ni Fuster ni jo fórem capaços de practicar mai. 

Parlàvem també d'alguna compra escadussera que jo feia en el mateix sector comercial, d'autors i de títols, de petites precisions bibliogràfiques, de la col·lecció de facsímils Lletra Menuda, que fou una de les primeres intervencions de Palàcios en l'edició material de llibres, quan hagué de demanar tipus mòbils de plom a una impremta de Cullera per fer imprimir les cobertes dels llibrets. 

Parlàvem especialment dels llibres com a objectes, com a producte físic ben elaborat, amb exigència. Del contingut parlàvem poc, perquè no eren llibres de creació literària, per a llegir, patir o esbargir-se. Eren llibres de consulta. Curiositats. Tots dos teníem, i Fuster no diguem!, una tendència clara per les lectures anacròniques, en les quals potser buscàvem, de vegades, alguna lliçó moral. Montaigne per al més vell, Laurence Sterne per al següent, Dickens per a mi, més jove que Palàcios només deu anys, com recordàvem sovint.

Era llavors quan Fuster i Palàcios tenien contacte amb les Arts Gràfiques Soler, per a les quals prepararen algunes edicions. Segons ells, l'antiga Tipografía Moderna havia après molt del pas per València de Manuel Altolaguirre, durant la darrera guerra civil espanyola. 

I Palàcios descobrí els misteris de la composició, la paginació i altres meravelles que m'havien atret d'adolescent fabricant amb Rodolf Sirera algunes revistes. I entengué el disseny tipogràfic com una disciplina tan exigent com la literària, que ell practicava amb una tenacitat incansable, sempre insatisfeta dels resultats. 

En conseqüència, s'endinsà en les velles edicions admirables de Giambattista Bodoni, que potser va conèixer a través de Vicent Raga i que potser van ser rellançades llavors com a model per una revista italiana contemporània que marcà un canvi de perspectives i que Palàcios seguia amb interès. 

Ens véiem mentrestant a València, perquè no em calia anar a Sueca tan sovint, quan per casualitat vaig trobar en una llibreria Devastació, un llibre que encetava una giragonsa en la prosa literària de l'escriptor ara desaparegut. Se'm descobrí una nova faceta de Palàcios. I ell mateix em diria que havia escrit aquell llibre pel seu compte i, quan el tenia llest, l'havia passat a Fuster, que li manifestà una sorpresa admirativa, matisada amb la ironia habitual. Si fa no fa li digué: “I això ho has fet tu?”. 

Era l'inici d'un seguit d'escrits que vaig anar coneixent a mesura que eixien de la impremta o, de vegades, abans. El seu procés d'escriptura era tortuós i difícil. Te'n parlava com qui confessa un crim imperdonable que ell mateix s'alegrava de cometre.

En els darrers anys de Fuster, ell el duia en cotxe a les tertúlies amb Ventura, Richart, Doro Balaguer, Josep Iborra i alguns altres. Continuàvem veient-nos. I l'amistat es va mantenir després de la mort de Fuster, el 1992. 

I durant una època les converses directes, sense telèfon pel mig, es feren regular durant una sèrie de números de la revista Caràcters, en la seua segona època. Ell en dirigia el disseny, a la impremta de Lluís Palàcios, el seu cosí, i jo col·laborava professionalment en l'edició. L'operació solia durar dos dies. Començàvem a última hora del matí, d'acord amb costums noctàmbuls que ell podia permetre's i jo havia abandonat feia anys. Anàvem a dinar i tornàvem a la faena fins que Pep Aranda decidia que la seua jornada laboral havia acabat. Ens treia proves i encara Palàcios se les remirava de nit i introduïa variacions que semblaven capritxoses però no ho eren.

A més del disseny, Palàcios fabricava in situ una mena de vinyeta amb lletres i altres signes tipogràfics, recargolada i voluntàriament enigmàtica, d'acord amb l'anacronisme de què he parlat i que probablement ens havia fet coincidir en lectures i aficions. En alguna va posar, als cantons del rectangle que tancava el joc de lletres, les seues inicials (JPM) i les meues (FMP). El divertien, i a mi, aquestes maniobres, com quan escrivia JF (per Joan Fuster) i JP (per Josep Palàcios).

Jo no sabria adoptar una altra fórmula, en parlar sobre l'obra de Palàcios i sobre la seua personalitat, que la marcada per dos signes: el de l'admiració i el de l'amistat. El seu és per a mi un record enjogassat i irònic, el d'un home que es fabricava la personalitat en el seu interior, en un diàleg continuat amb si mateix, de vegades angoixat, a l'interior del domicili matrimonial del carrer del Pou que jo encara vaig conèixer amb el nom d'un o altre tradicionalista il·lustre, no sé ara si Honorio Maura. 

Feia anys que no parlàvem. Ell havia anat recloent-se. Jo, també. Però estic segur que de tant en tant, quan sone el telèfon, o jo pense comunicar a algú una idea passablement divertida, em vindrà a la memòria la seua veu: “Home, don Paco!”. Com em ve la de Burguera dient “Hola, tocaio”. 

Que molta gent llegesca els papers de Palàcios. Jo ara n'agafaré el que isca, a l’atzar, i em submergiré en la trista i melangiosa labor de repassar-lo. Qui sap si Alfabet.