L'altre dia, amb Valerià Carabantes, amic excel·lent, vaig anar a la Vall d'Uixó, que és el seu poble —encara que haja viscut quasi sempre in partibus infidelium. Com altres vegades, hi anàvem per parlar sobre Arcadi Garcia Sanz, que l'any vinent hauria fet cent anys si hagués viscut. Ens esperaven dos homes que havien posat en marxa la iniciativa, Josep Font i Nel·lo Navarro —autor de la foto que il·lustra aquesta nota—, puntals amb altres persones de l'Associació Cultural Amics de la Vall. És una entitat d'una molt notable experiència, la que aporten ells i altres membres, i que es reflecteix en una multitud d'activitats realitzades, publicacions i, en definitiva, una voluntat de proporcionar a la gent que viu al municipi tota mena de serveis culturals. La Vall és una població d'un dinamisme cultural que potser els qui l'animen trobaran poc fort —sempre es té la mateixa impressió absolutament falsa, en aquests casos—, però que des de fora es pot tranquil·lament contemplar amb enveja. La Vall és una població on fa molt que sonaren les primeres sirenes per dur la gent a treballar amb puntualitat rigorosa. Això creà una manera d'actuar col·lectiva molt distinta al de la gent d'altres llocs, d'economia quasi exclusivament agrícola o comercial.
Font, Navarro i Carabantes es deuen conèixer de fa molt de temps. Després de comentar tota mena de qüestions locals i de recordar amb més o menys enyorança persones i fets de la seua joventut, vam asseure'ns a prendre un cafè i començàrem a posar sobre el paper idees positives per commemorar dignament el centenari d'Arcadi Garcia, comptant amb altres persones i institucions, de la Vall i de fora. La primera, que tots teníem al cap, era preparar una reunió amb el professor Vicent García Edo, el més directe hereu intel·lectual dels treballs del personatge que ens mobilitzava.
Què feia jo en aquella reunió? Escoltar-los i posar-me a la seua disposició per al que puga ser útil. És a dir, poc; excepte escriure algun paperet com aquest, veure'ls treballar i recordar el gran tipus que fou don Arcadi —sempre li vaig dir així—, el millor coneixedor del dret foral valencià i d'altres molts àmbits de la història jurídica peninsular i europea.
Un pou de coneixements
Quan parle d'aquests assumptes tinc la temptació de començar dient: “Temps era temps...”, o bé “Corria l'any [...] quan...”. Talment em veig projectat cap al passat, cap al meu passat i el de l'entorn que he conegut.
Crec que vaig conèixer Arcadi Garcia un dia del 1979 quan vaig visitar-lo a sa casa, al carrer d'Eleuteri Pérez, 7,de la Vall. Jo tornava de l'acte en què la Fundació Gaetà Huguet havia lliurat el Premi Valencià de l'Any a Joaquín Maldonado Almenar. En tornar cap a València, ens detinguérem a tractar amb don Arcadi algun projecte que ara no ve al cas. Ens va rebre al seu despatx i el vaig escoltar tot el temps que durà la reunió, amb una admiració que de seguida es mesclà amb una cordial simpatia per la seua personalitat, modesta i bonhomiosa, respectuosa i realista.
A partir de llavors el vaig tractar amb alguna freqüència. Poca, per al que m'hauria agradat. El 16 de gener del 1989 vaig publicar un article sobre ell —“Savi en el dret del mar”—, en una secció que feia al setmanari Hoja del Lunes, de València, dirigit llavors per Salvador Barber. Potser per això, dos anys després, el 26 de novembre del 1991, vaig llegir uns folis que tractaven de retratar-lo, en uns actes d'homenatge que se li feien a la Casa de la Cultura de la Vall. Torní a València amb Josep-Luís Pitarch i Ramon Lapiedra, rector de la Universitat de València. El primer havia descobert al segon el fet anòmal que don Arcadi era, cada dia, un simple professor de Formació Professional, quan tenia mèrits suficients per a la docència més elevada. Lapiedra es va moure, el feu entrar al Col·legi Universitari de Castelló i d'allí passà a la Universitat Jaume I. Convé recordar que la nova institució acadèmica deu el nom a Arcadi Garcia: “posem-li Jaume I”, proposà, “en record del fundador de la ciutat”. I ho va encertar, perquè era una denominació indiscutible. Ja li devia passar sovint, que una o altra referència històrica, d’una erudició que pocs podien emular, li il·luminara la solució d’un problema antic o li donara una visió nova sobre algun fet del present. Sens dubte, perquè per a ell l’erudició no era un luxe ni una exhibició, sinó la resposta a una necessitat de saber, el pòsit acumulat de molts anys d’estudi.
Com que jo vaig treballar fins a primeries del 1994 en aquella universitat naixent, em vaig veure amb més freqüència amb don Arcadi. Gràcies a Lluís Meseguer, coincidírem uns dies a Morella en uns cursos d'estiu el 1992. Fou poc després de la visita que el 6 de maig havíem fet a Joan Fuster —amb dinar a l'Estany de Cullera— per convidar-lo a obrir unes jornades sobre les Normes de Castelló la tardor següent. Ens hi portà Francesc Mitjavila, rector de l'UJI, confiant que la nostra presència convenceria l'assagista per acceptar. No va fer falta cap esforç dissuasiu. Li agradà de seguida la idea. No poguérem realitzar-la perquè va morir poc més tard.
Hi hagué altres activitats en què vaig participar amb don Arcadi —a Morella amb Valerià Carabantes, a Benicarló amb Manel García Grau—, però cal retallar ara les evocacions. Si de cas diré que, per un suggeriment meu, va prologar una reedició de la tesi doctoral d'Ignasi Villalonga, Los jurados y el Consejo, publicada el 1995 pel Banc de València.
Una vida de treball
Don Arcadi va nàixer a la Vall d’Uixó, on degué viure quasi sempre, el 1926, en una família de llauradors on la gran excepció era el pare, el notari i erudit Honori Garcia. Feu els estudis de dret i va exercir uns anys com a advocat, però ben aviat anà especialitzant-se en qüestions de dret marítim i en l’estudi del dret foral valencià. Els grans fruits d’aquesta orientació serien les edicions d’Els Furs de València i del Llibre del Consolat de Mar, amb Germà Colon.
I, al costat d’això, molts articles i diversos llibres, d’una gran solidesa documental i d’una claredat expositiva que et recordava l’extrema habilitat verbal que desplegava en les converses de cada dia. Com si es refongueren la llengua heretada de l’àmbit familiar i l’apresa pel tamís de moltes i ben diverses lectures. Amb una absoluta naturalitat que s’explicava recordant una declaració seua: “vaig aprendre a llegir per casualitat i a soles. A la meua germana li’n va ensenyar mon pare, i jo, com que era més xicotet, veia com li n’ensenyava. Un dia ma mare es va adonar que jo llegia el diari. Açò varen ser les meues primeres lletres. No vaig anar a l’escola fins l’any 1935, als nou anys”.
A partir d’un moment determinat, començà a guanyar-se la vida fent classe als instituts de Formació Professional. Primer a Onda, després a la Vall. Sense ambicions, rigorós en la despesa, home d’una frugalitat que no li permetia més extrems que el café, els successius cigarrets de picadura rotllats a mà i poca cosa més ―fora de la compra de llibres― hauria anat passant així fins que Lapiedra l'animà a entrar en el treball universitari, al qual s‘abocà de ple. Des del 1987, com a professor d’història del dret de la Universitat de València; des del 1991, a la de Castelló de la Plana, on seria degà de la facultat corresponent. Vingueren després alguns guardons, entre els quals el Premi de les Lletres Valencianes, el 1990. També fou membre del Consell Valencià de Cultura.
Arcadi Garcia rebé amb el major interès la instauració del règim autonòmic valencià i col·laborà en distintes accions importants, com ara la part del Reglament de les Corts Valencianes referida a protocol, denominació de càrrecs i altres aspectes.
Els Furs de València i el Llibre del Consolat de Mar
Una de les grans obres de don Arcadi fou l'edició dels Furs de València per a l'editorial Barcino, de Josep Maria de Casacuberta, que ja havia publicat obres de Miquel Duran i Tortajada, Francesc Almela i Vives, Carles Salvador, Joan Fuster...
En el primer cas, foren quaranta anys de treball conjunt amb Germà Colón, l’un a la Vall i l'altre a Basilea. S'havien conegut el 1954 o 1955 a la biblioteca de l'Institut Francesc Ribalta, de Castelló, gràcies a Lluís Revest. Coincidiren després a la Societat Castellonenca de Cultura, al carrer Major. Casacuberta proposà a Colón i don Arcadi emprendre una edició actual dels Furs, que ja era, em digué Colón, una obsessió del notari Honori Garcia, pare d'Arcadi. Es reuniren a dinar a Peníscola, el 1962, l'editor, ells dos i Sanchis Guarner. Decidiren que Colón transcriuria els manuscrits, anotaria les variants i destacaria les característiques lingüístiques del text; la part històrica se la va repartir amb Arcadi, que s'ocuparia de posar les notes jurídiques. El primer volum va aparèixer el 1970. El vuité, el 1999, ja mort el jurista, que encara va veure'n les galerades però no les pogué corregir. En els posteriors fins al XI (2007), la seua tasca, la feu amb el mateix rigor García Edo.
Sobre els Furs, em digué Colón que era “un recull que va des del segle XIII al XVII, amb normes que són l'expressió del dret més científic i progressiu de totes les contrades que van formar l'antiga corona d'Aragó. La base històrica d'aquest dret, estretament relacionat amb el de la Catalunya Nova i amb el de Mallorca, mostra la petjada més important que hom coneix de l'escola bolonyesa del segle XIII. La valor documental dels Furs de València és importantíssima per l'estudi de la història jurídica, social, econòmica i política del nostre Regne i de tota la Unió catalanoaragonesa. També des del punt de vista filològic, com a model de llengua”.
“I encara”, em deia Colón, “si no teníem prou amb els Furs, l'any 1968 vam mamprendre paral·lelament l'edició del Llibre del Consolat de Mar, formidable còdex del nostre comerç marítim, que també havia quedat prou negligit, sobretot pels filòlegs. Vam basar-nos en tots els manuscrits coneguts i va ser també una faenada gran, i al final van aparèixer entre 1981 i 1987 els cinc volums de l'obra. Però vam actuar de manera diferent de com fèiem als Furs. Arcadi és l'autor de dos volums i jo d'uns altres dos, mentre que el darrer tom és obra conjunta d'ell i meua”.
Per tot això, caldrà prestar la màxima atenció al centenari d'Arcadi Garcia. Falten mesos per al 2026. Sens dubte, la reunió de la gent de la Vall amb Vicent García Edo, autor d'una valuosa i extensa bibliografia sobre dret històric dels regnes de València, Navarra i Aragó, entre altres territoris, servirà per perfilar el programa. Per dur-la a terme, s'hi sumaran moltes altres persones i institucions valencianes.
0