Amb Rafael Armengol, a Benimodo

Ara fa pocs mesos, al desembre, vaig anar a Benimodo a visitar Rafael Armengol, introduït per Vicent Palacios. No és que calguera introductor, perquè Armengol és un home pla i molt educat, però Palacios sempre és bona companyia i, a més, la seua presència no era del tot sobrera, perquè Armengol i jo només ens havíem vist una vegada, ja molt llunyana, i temia que no m'hauria recordat.

Degué ser a primeries del 1973 quan vingué a la redacció de la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, al carrer d'Isabel la Catòlica, de València, per indicació de Joan Fuster, assessor en l'ombra d'aquella publicació memorable. Em degué portar alguna nota però cap fotografia, perquè jo fes el petit article amb què l'inclouria en el diccionari.

Vaig fer la nota, que entre altres coses deia que subvertia l'estètica clàssica amb la introducció d'elements inquietants, cruels o mordaços. D'on vaig traure això? Ara no puc escatir-ho. Jo tenia uns vint-i-quatre anys i la bibliografia sobre el pintor era escassíssima. La joventut és —pel que en diuen— molt agosarada. Potser em vaig llançar en l'ús de les interpretacions estètiques. I, damunt, l'article, breu, aparegué amb una errata notable: subvención per subversión

Poc després em visità Manuel Boix, també per indicació de Fuster, i vaig escriure les línies que li corresponien. Ja ho saben vostès: l'A i la B són lletres immediates.

No vaig poder fer la noteta sobre Artur Heras perquè vaig abandonar abans la redacció d'aquella enciclopèdia. En conseqüència, no el vaig conèixer fins molt més tard, el 2017 exactament. Ara bé, en el seu cas, la proximitat dels domicilis ha facilitat enormement les converses i trobades, els menjars amb gent estimada i, en definitiva, ha fet que Heras siga per a mi un dels millors amics, en aquesta etapa de la vida.

Si he citat els tres antics alumnes de l'Escola de Belles Arts de València és perquè junts van exposar molt sovint al principi de les seues trajectòries (a València, Barcelona i altres ciutats) i junts van ser objecte d'estudis i comentaris assagístics de Joan Fuster, de Josep Palàcios, Aguilera Cerni i d'altres escriptors, entre els quals el mateix Estellés.

Fuster els tenia molta simpatia, li interessava com treballaven, què pensava cadascun d'ells. Fins i tot tingué la idea, per desgràcia frustrada, de fer un paper extens sobre ells, a partir de converses que enregistrava amb un magnetòfon. Les cintes no s'han trobat, com altres coses que hi havia a casa de l'assagista i tal vegada no han desaparegut. Qui ho sap! En alguna fotografia massa fosca apareixen els tres pintors amb ell, entorn d'una taula familiar, explicant-se coses. Quines? Si no apareixen les cintes serà impossible saber-ho. Gran llàstima!   

Armengol viu a Benimodo, a la Ribera Alta, on va nàixer el 1940 i on ha viscut quasi sempre. Estudià Belles Arts entre 1959 i 1963. Pensant-ho ara, considere que Benimodo és el poble que li correspon, però no em ƒacen dir per què tinc aquesta impressió. Les dimensions de la població, la pau que hi regna, el tipus de vida que fan els habitants, en la seua majoria, potser és l'element ambiental que millor lliga  amb la personalitat del pintor. En qualsevol cas, que el deuen haver condicionat és segur, que aquestes circumstàncies han contribuït a fer-lo com és, em pareix innegable.

He dit que Benimodo deu haver influït poderosament en la personalitat d'Armengol. Puc aventurar l'afirmació, d'altra banda ben fàcil, que a partir d'un moment l'amistat amb Estellés i la lectura dels seus versos també el deuen haver guiat en posar-se davant del cavallet.

Jo no havia estat a Benimodo més que una vegada. Degué ser el 1986. Vaig anar amb un equip de càmeres d'uns estudis cinematogràfics per gravar part d'un documental sobre Vicent Andrés Estellés, arran de ser-li atribuït el Premi de les Lletres del País Valencià, organitzat i patrocinat per l'Ajuntament de València, sent alcalde Ricard Pérez Casado. El guió era meu, com el d'una pel·lícula del mateix origen que tenia com a protagonista Juan Gil-Albert, que també es va realitzar. Federico Segundo, un gran documentalista, m'havia fet l'encàrrec d'aquests dos treballs. Jo els vaig veure després, ja acabats, però n'he perdut la pista. Potser n'hi ha originals o còpies a la Filmoteca Valenciana.

També tinguí l'encàrrec de redactar els documentals corresponents als premiats Enric Valor i Joan Fuster. Vaig escriure els dos guions, i roden entre els meus papers, però les filmacions no es feren, ara no recorde per què. 

Estellés, que havia tingut apartament —apartamentet, modestíssim— al Perellonet, tenia llavors casa a Benimodo, gràcies a Didín Puig. I allí l'entrevistàrem. A la casa, pel poble i passejant per un tarongerar pròxim, perquè el poeta no estava per a caminates. Esmorzàrem al bar. Estellés ens presentà un amic seu que era basc i vivia allí. Aquell senyor ens contà coses interessants de la postguerra local. Algunes, no massa edificants. 

Benimodo és un poble de no molt més de dos mil habitants —dues mil ànimes, com es deia abans. Plàcid, amb gent dedicada a les seues faenes. Un poble que probablement no ha esperat mai l'arribada d'algun enviat providencial de Mister Marshall i ha viscut amb el treball de cada dia, sense massa peripècies notables.

Així el recordava jo, d'aquella única visita, i així el vaig trobar fa unes setmanes, quan aní a parlar amb Rafael Armengol i a fotografiar-lo per a aquesta nota. 

Un pintor singular

Rafael Armengol és un home discret, meticulós, treballador, dotat d'un clar sentit crític —sense estridències ni aldarulls— que, per als qui no l'hem tractat, apareix reflectit sobretot en la seua pintura.

A la pàgina web https://www.rafaarmengol.com/ es poden trobar les dades fonamentals per conèixer el seu trajecte professional. Però això no és prou. Cal veure on treballa, en l'ordre i la pau que crea entorn seu. Cal igualment detenir-se, ni que siga breument, davant d'alguna de les seues obres. Millor si en són unes quantes, i de diverses èpoques, perquè l'operació dona lloc a una vivència estètica que no ha de ser ràpida ni lleugera. 

El discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, succeint el també pintor Joaquim Michavila, tractava amb detall i sense floritures inútils ni pretensions exhibicionistes de la pintura, l'ofici que ha practicat des de jove, a partir de l'experiència acumulada fins esdevenir acadèmic. Això em pareix especialment meritori. 

Fou el 13 de novembre de 2012. El títol del parlament d'Armengol fou El color com a subjecte. En ell, a banda de les frases adequades per al marc i la circumstància, abordà successivament diversos temes crucials en la tasca pictòrica a què havia dedicat anys i esforços: «la naturalesa del color, distingint entre color llum i color matèria. la subjectivitat que acompanya la nostra percepció del color. els processos i efectes de l’aplicació del color».

I, per endinsar-se en els temes que havia elegit, anunciava: «Parlaré de la pròpia experiència: De com he treballat els pigments, tintes i pintures. De l’aplicació del color matèria amb distintes tècniques. Finalment, de la translació de la teoria del color llum aplicada materialment a un suport físic».

Romà de la Calle, en el discurs que pronuncià a continuació en rebre'l a com a acadèmic numerari, digué, tot estudiant el transcurs evolutiu de la pintura de Rafael Armengol, «des de les darreries dels setanta la seua obra comença a prendre una direcció ben definida i marcada per tres aspectes inherents a aquesta i que a la vegada podem subratllar esquemàticament com trets i constants distintives de la seua revulsiva poètica de creació. Primer, descobrim el seu afany i persistència per indagar entorn dels sistemes de la reproducció de les imatges en els mitjans de comunicació de masses. En segon lloc, constatem la seua inclinació pautada per reinterpretar / rellegir el món dels clàssics; això sí, tenint per a aquesta tasca el recolzament que suposen els nous llenguatges i estratègies hermenèutiques actuals. Finalment, ens topem que és capaç d’englobar, de manera programàtica, aquestes qüestions iconogràfiques i lingüístiques a través de l’accentuat interés investigador que focalitza el protagonisme del color i els seus diàlegs amb les maneres d’activar els procediments del dibuix, en la reproducció sistemàtica de les imatges que aborda en els seus repertoris iconogràfics».

Pensant ara, anys després, en aquella evolució meditada i sòlida, es pot dir que en la lliçó d'Armengol com a pintor han coexistit o alternat, si més no des del 1966, distints estímuls principals. 

Un pren la base fonamental en el llegat europeu de caràcter clàssic, i l’ha portat a reinterpretar des d'angles distints temes i maneres canònics, ja des del Renaixement o més enrere, cap a la mitologia i l'Antiguitat:  Sandro Botticelli, el Laocoont, Piero de la Francesca, Mantegna, Ghirlandaio, Giorgione, Tiziano, el Jardí de les Delícies, van der Weyden... 

Un altre ha tingut en compte l'art contemporani, de la mà d'Henri Matisse, Andy Warhol o Joseph Beuys.

I n'hi ha encara un altre, per fer una panoràmica general, que connecta amb el món més pròxim, immediat, de l'entorn vital d'Armengol, des que va nàixer. És el que li ha servit per a titular les sèries La matança del porc o L´horta. Per aquest cantó va connectar probablement amb gust i de seguida amb el món poètic de Vicent Andrés Estellés —amb una part del seu món, és clar, perquè n'hi havia d'altres no tan evidents.

Ara, en el fons de les diverses èpoques que es pot discernir en la pintura meticulosa i treballada, laboriosa, de Rafael Armengol, hi ha un fons d'escepticisme crític. Hi apunta aquella subversión que en la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana va aparèixer erròniament com a subvención —i no per culpa meua. 

Armengol no ha estat mai un pintor subvencionat. Ara, tants anys després, jo insistiria en el fet que ací i allà, quan pinta, deixa veure un ànim de criticar la realitat més pròxima. Ni que siga fent servir les imatges venerables del Renaixement italià, aparentment tan dolç.

No sé si m'enganyava, però la primera vegada que vaig veure algunes de les pintures que ell anomenà genèricament La matança del porc, hi vaig veure, transparents, intencions malèvoles. Era, si fa no fa, quan Estellés escrivia les Horacianes, on no era costós de detectar situacions i personatges massa reals darrere la relectura d'autors llatins. Incloent-hi Petroni. 

Vam estar només una estona amb Armengol, el passat 30 de desembre. Abans d'anar a Benimodo, havíem estat —també massa breument— a l'Alcúdia. Amb Manuel Boix i la seua família. Després, tornàrem a casa, a Burjassot, el poble d'Estellés, a Godella, molt prop d'on viu Artur Heras. Per un atzar, sense pensar-ho massa, havíem fet un cercle que es podria dir virtuós cap al passat des del present de Rafael Armengol, un pintor que no ha abandonat els pinzells ni l'entusiasme davant del llenç, al seu estudi lluminós i tranquil de Benimodo.