El 'Cinema Paradiso' fet realitat: torna la històrica sala on se celebraven casaments i dictaven sentències

Les parets del Teatre Pereyra estan revestides amb marès i pintades de rosa clar, amb l'estil que van importar mestres de l'arquitectura autodidactes que havien estat a les antigues colònies d'Amèrica. A la part frontal, un medalló amb la data del seu aixecament: 1898. Gairebé un segle més tard, a la primavera del 1988, la sala va viure la seva última projecció, però hi ha edificis que reviuen, i amb ells les històries que amaguen.

El febrer del 2025, la pantalla mostra als espectadors les aventures de Harvey Cheyne, un nen que ho té tot: és ric i està acostumat que el món giri al seu voltant. Fins al moment en què, durant un creuer amb el pare, un incident inesperat el llança al mar. Un vaixell pesquer el rescata, però el seu capità no té pressa per portar Harvey a terra ferma. Manuel, un mariner portuguès, es converteix en el mentor del nen, que acaba volent ser pescador.

La projecció de Capitans Intrèpids (1937) va significar el renaixement del cinema al Pereyra després de quatre dècades emmudit. Feia dies que no quedava ni una entrada lliure per ocupar una butaca a la sala, on generacions passades van poder veure, gràcies a un projector antic amb què es van fer els tres primers socis, de Cleòpatra fins al primer lliurament de La Guerra de les Galàxies. El relat mariner va servir com a arrencada de la celebració del primer segle de vida del Club Nàutic d'Eivissa i va llançar l'imaginari als antics carrers de la Marina.

El Pereyra se situa just al començament d'aquest barri dedicat a la pesca que els darrers anys ha vist desaparèixer molts dels seus locals mítics. Les famílies dels mariners anaven a la sala per celebrar ballades, algunes, després que els seus fills o altres familiars haguessin corregut la mala fortuna de morir a alta mar. Qui transmet a elDiario.es aquest moment històric és Pedro Matutes Barceló, part de la quarta generació de propietaris del teatre i fill d'aquest barri mariner de Vila, on viu “tota la vida”.

El Teatre Pereyra se situa just al començament d'un barri dedicat a la pesca que els darrers anys ha vist desaparèixer molts dels seus locals mítics

“Aquí hi va haver banquets, balls, mítings… per mi és un pòsit que segueix tenint l'aura de cinc generacions d'eivissencs que, d'alguna manera, s'han relacionat aquí, s'han enamorat, s'han emocionat… és un Cinema Paradís a l'estil bèstia i que, a més, acaba bé, perquè ja no és només un cine”. Encara que va néixer com a teatre, el Pereyra era freqüentat per les seves sessions dobles de cinema fins a finals del segle XX i també va fer les vegades de circ. Matutes admet que, quan va tenir la idea de tornar a posar-lo en marxa, el que tenia al cap era un negoci polivalent amb una faceta social que ha mantingut al llarg dels anys i fins ara.

Les sales de cinema a l'illa

Va ser una de les sales antigues a Eivissa destinada a la projecció de pel·lícules que van anar tancant de mica en mica, en part, per l'aparició dels videoclubs i les plataformes pirates. Així va tancar les portes l'emblemàtic cinema Serra, a Vara de Rey, reconvertit ara en un hotel de luxe després que l'any 2025 el comprés el fons d'inversions KKH Capital Group.

De fet, fins a la reobertura del Pereyra, la projecció de pel·lícules a la ciutat de Vila es limitava al Multicines. Pel que fa a l'illa en general, aquest tipus de sales es compten amb els dits duna mà. Una altra de les més emblemàtiques és el Cine Regio, inaugurat el 1973 i que segueix dret després de superar la brutal crisi de la digitalització el 2013. Un acord amb el banc La Caixa va permetre als propietaris substituir el projector de 35 mm que utilitzaven fins llavors per un de digital i així sobreviure econòmicament.

Al Pereyra, el vell cinematògraf s'exhibeix amb afecte al passadís d'un dels galliners. El sistema que ara utilitza el teatre, després de gairebé dues dècades d'obra, és totalment diferent. Matutes explica, durant l'entrevista amb elDiario.es, que l'obra (ha durat 17 anys en total) va ser “complicadíssima”. L'assumpte més difícil, afirma sense titubejar, que ha fet en tota la seva vida.

Va començar amb els papers l'any 2008 i fins al 2024 el projecte no es va fer realitat. “No era qüestió de reconstruir l'estructura per momificar-la, es podria haver fet la reforma i deixar-ho tot com estava antigament sense funcionalitat”. No era el que volien, sinó un teatre amb aparença del segle XIX, la seva real, amb la tecnologia i les capacitats escèniques de l'actual XXI. Cosa que finalment han fet realitat, com es percep a la platea inclinada i la plataforma amb tres alçades canviants. A l'estiu, dóna joc als ballarins i actors del musical Eivissa Hippy Heaven, una oda a la cultura a l'època hippy ideada per Nacho Cano i destinada sobretot als turistes.

L'obra del Pereyra ha durat 17 anys. L'objectiu era tenir un teatre amb aparença del segle XIX, la seva real, però amb la tecnologia i les capacitats escèniques de l'actual segle XXI

El llegat dels Matutes

Pedro Matutes pertany a la quarta generació de propietaris del Pereyra. El seu besavi, Abel Matutes Torres, corresponsal del Banc d'Espanya, president de la Cambra de Comerç d'Eivissa el 1904 i navilier, entre d'altres, va fundar el teatre amb el coronel Vicente Pereyra (pel qual rep el nom) i José Torres, comerciant de la Marina. “A finals dels anys 30, el meu besavi va començar a comprar accions i als 40 el Pereyra ja era seu del tot”, explica Matutes.

Més tard, tres branques de la família eivissenca van passar a compartir aquella herència. Després de comprar una tercera part amb els hereus de Palladium Hotel Group, els fills del que va ser ministre d'Exteriors d'Aznar (1996-2000), els propietaris van passar a ser només dos. Fins que fa un any, a principis del 2024, la branca familiar dels Matutes Barceló va aconseguir el 100% de l'emblemàtic teatre.

El propietari assegura que l'ambiciós projecte de la seva reforma, centrant-se només en els números, no té cap sentit. Sobretot, a l'hivern, quan la programació és més complicada de dissenyar i gairebé no es treu rèdit econòmic. El més fàcil, assegura Matutes, era tancar i oblidar problemes. “Però no pensàvem així, sinó que si el Pereyra havia de tornar ho havia de fer com ho havia fet sempre”, expressa a elDiario.es.

La idea era recuperar el concepte antic, amb un format camaleònic: un lloc on tot és possible, vinculat a la gent del barri i a la societat eivissenca. Un concepte que, tot i això, xoca amb els preus desorbitats de l'estiu (les entrades es venen a partir dels 50 euros). Es tracta, apunta Pedro Matutes, d'una manera de finançar la vida que té la sala a l'hivern: per una banda, espectacles de dansa i música clàssica, monòlegs, teatre, cinema… i, de l'altra, esdeveniments de tall més social, part del “compromís” que sent Matutes amb el barri de la Marina. Aquest és el veritable leitmotiv del Teatre Pereyra.

Llàgrimes i records

A molta gent gran d'aquella època se li han saltat les llàgrimes d'emoció en veure els frisos restaurats; la Sala Sandoval, inspirada en Cuba, plena de vida, i les parets de les cantonades on es van fer els primers petons acabats de pintar. Històricament, ha estat un indret que ha combinat el lleure amb altres funcions. Quan s'acabaven les sessions de cinema, s'aixecaven les butaques, s'encenia la música i començava el ball.

“Jo he après com es lligava llegint les cròniques de les festes de l'època, que narren com, quan s'acabava la nit, de vegades que el confeti els arribava fins a la cintura”, explica el propietari. La sala, de fet, va tenir el monopoli dels balls a l'illa durant gairebé tres dècades. Després van obrir-ne d'altres, com la seu del Club Nàutic o Ebusus. Les associacions que no tenien una sala pròpia les llogaven per organitzar balls. S'utilitzava des de per celebrar casaments a mítings polítics o sentències de mort a l'època de la Guerra Civil.

Hi havia a més espectacles: es feia circ amb equilibristes i animals, com óssos i gossos ensinistrats que entretenien el personal assidu del Pereyra. També era un espai on els eivissencs que tinguessin alguna inquietud artística podien desenvolupar-la. No només musical, sinó també cinematogràfica. El 1928, es va projectar per primera vegada una pel·lícula al Pereyra: es titulava Andances estiuenques i era una creació del doctor Francisco Bordás.

De fet, és la primera pel·lícula rodada a l'illa que encara es conserva, com va detallar el cineasta Enrique Villalonga a Diario de Ibiza. És un documental amateur que l'oftalmòleg, amb una gran devoció pel cinema, va gravar durant una visita a Eivissa el 1927, fins on havia viatjat per fer una conferència. Va recórrer la pitiüsa amb una càmera i va retratar així el seu estil de vida.

L'activitat va cessar a finals de la dècada dels vuitanta, cosa que va deixar tota una generació (gent menor de 40 anys) que només van conèixer el cafè concert que regentava la família Harmsen, d'origen holandès. En aquell moment la sala principal es va tancar perquè calia fer una inversió molt gran per adaptar-ne el funcionament a les noves normes.

La Marina, cada cop més buida

Des de la seva reobertura, el propietari està en la cerca constant que sempre passin coses diferents. “El que no podia ser era dir: ‘Ho recuperarem, per a immediatament perdre-ho”, diu Matutes. Es refereix a la sensació de pèrdua constant d'espais que té la societat eivissenca. Sobretot, en el barri de la Marina, on la majoria de locals emblemàtics han desaparegut i continuen desapareixent. L'últim dol en aquest sentit va ser el tancament del mític Bar Sant Joan.

Per això, l'obstinació ara persisteix a crear un lloc que tothom apreciï i senti seu, amb preus assequibles per als ciutadans i on no hi hagi una discriminació per poder adquisitiu. Un de les pors que enterbolia al principi la segona vida del teatre era que s'acabés convertint en una discoteca més. Però el propietari ho tenia molt clar: “Tindríem música sí o sí, perquè és un lloc al qual la gent sempre ha vingut a ballar, però no música electrònica”.

De moment, es creu haver complert les expectatives: crear un lloc eclèctic, on es barregen persones de diferents edats, tant residents com estrangeres, per a gaudir juntes. Així i tot, de cara a l'hivern que ve es persegueixen millores. Entre elles, una programació anticipada, més rica i equilibrada. Abans, caldrà sobreviure a l'estiu amb preus que Matutes ha assegurat no ser una barrera per als locals.