L'arxiu ocult de Melchor Guardia, el perruquer de senyores que va retratar Mallorca abans que el turisme l'arrasés
LLEGIR EN CASTELLÀ
Melchor Guardia no mirava els ulls de la gent quan disparava la seva càmera alemanya. No a propòsit, al menys. Clic: la majoria de vegades els vells, els adults i els nens capturats al carret estaven lluny de l'objectiu. O directament d'esquena. Anant o tornant de les seves feines. Jugant en calçons. Observant les hores passar quan les hores semblaven caminar a un pas més lent. Si algú va creuar els ulls amb els ulls del fotògraf va ser per accident, pur atzar a l'instant decisiu de què parlava Cartier Bresson. Hi ha dinamisme i moviment a les fotografies de Melchor Guardia. Absència de posat. Naturalitat.
Potser, gràcies a aquesta mirada (que no mirava als ulls de la gent) sense artificis sigui possible endevinar la vida que va ser. Com quan s'aposta per una pel·lícula neorealista en una plataforma. Les imatges fixes que feia Melchor Guardia podrien passar per fotogrames d'un conte protagonitzat per una ciutat mediterrània i rodat pel seu director els dies lliures que va gaudir al llarg de quatre dècades. Perquè Melchor Guardia no va ser un professional de la fotografia.
No li va guanyar mai un duro a la seva càmera alemanya. Li costava diners, més aviat, però les passions són malalties incurables. Caminar amb ella amunt i avall era un hobby molt seriós. A base d'enquadrar, enfocar, disparar i revelar, insistir, va documentar, frame a frame, la vida de Palma i els palmesans en un moment crucial: just abans que el boom turístic s'empassés a la ciutat que van conèixer els personatges d'unes fotografies que, fins fa pocs anys, no existien públicament. Ni tan sols estaven guardades en un disc dur. Ningú no les havia digitalitzat.
***
Va ser en una exposició organitzada pel col·lectiu Fotos Antiguas de Mallorca. Han passat nou anys. Penjades a les parets, imatges recopilades d'arxius pels promotors de la mostra, la feina d'anys de xafardejar aquí i allà a la recerca de l'illa que havien conegut quan van ser nens i adolescents. Faltava una peça per completar el puzle. Lorenzo Miró, Sebas Bauzá, Pep Llodrá i José Luis Sanmartín es van quedar bocabadats quan aquell senyor de vuitanta anys que se'ls va acostar els va dir:
–A casa tinc 3.500 negatius, són fotos que va fer el meu pare a mitjans de segle. Estan inèdites. Us agradaria veure'ls?
***
Gener de 2025. José Miguel Guardia Servera està assegut al fons d'un dels bars més clàssics de Palma, el Mavi. Quan el Mavi va obrir, aquest home de cabell ca, ulls clars i nas aguilenc fregava la vintena. El bar està a punt de fer-ne 70, ell arribarà als 89 al febrer. Cada divendres a la tarda hi passa dues o tres hores xerrant amb els seus amics de Fotos Antiguas de Mallorca. Tots, també José Miguel, vesteixen un polar negre, amb les sigles del grup –FAM– brodades en groc a un costat del pit. Des que van coincidir en aquella exposició, aquests entusiastes de la memòria visual de Palma són els fideïcomissaris de la mirada del pare de Josep Miquel: Melhor Guardia Cauder, el perruquer de senyores que va retratar Palma i que retrata el seu fill filant records. Amb facilitat.
De Barcelona a Mallorca
“Els meus avis eren aragonesos –l'àvia, de Monzón, i l'avi, del Maestrat– que van emigrar a Barcelona a finals del segle XIX. Es van conèixer en un economat a què anava a fer la compra juntament amb altres emigrants d'Aragó. El meu pare va néixer el 1903. Va treballar de barber fins que li va arribar l'edat de fer el servei militar. Li va tocar Mallorca. Va venir i li va encantar l'illa, i aquesta ciutat, que era molt més tranquil·la que Barcelona, molt insegura llavors pels conflictes entre els sindicats i els industrials: hi havia atemptats, tirotejos i càrregues de la Guàrdia Civil tot el temps (si hi havia enrenou, treien el sabre). Per això, quan va acabar la mili, el meu pare no va voler tornar a Barcelona i va provar sort a Palma. Al cap de poc temps, va llogar un pis a la Plaça de Cort, davant de l'ajuntament, i va obrir una perruqueria per a senyores. Li va anar tan bé que darrere seu es van venir un germà i els pares, els meus avis, van acabar mudant-se aquí. Van triar ser mallorquins”.
Quan va acabar la mili, el meu pare no va voler tornar a Barcelona i va provar sort a Palma. Al cap de poc temps, va llogar un pis a la Plaça de Cort, davant de l'ajuntament, i va obrir una perruqueria per a senyores. Li va anar tan bé que darrere seu es van venir un germà i els pares, els meus avis, van acabar mudant-se aquí. Van triar ser mallorquins
La Perruqueria Guardia la va posar Melchor sobre la impremta i llibreria de José Tous Ferrer, el periodista que va crear el diari Última Hora. El nom de la perruqueria estava escrit en unes lletres rotundes que ocupaven el balcó del primer pis d'un edifici que ja cridava l'atenció un segle enrere. Era –és– una finca dissenyada per Gaspar Bennazar Moner, el gran arquitecte i urbanista del modernisme mallorquí.
Un lloc bonic i ben situat per obrir un negoci que no podia perdre el pas a la moda (als anys vint, el cinema era la gran font d'inspiració per als perruquers. Per mantenir una clientela en condicions, havien de dominar el tall bob –aquell casquet curt que segueix veient-se cent anys després–, el monyo xarlestó o les ones amb què rivalitzaven Marlene Dietrich i Greta Garbo). Fins allà acudien les dones a rentar-se i pentinar-se els cabells. La que podia permetre-ho, diverses vegades per setmana i acompanyada de servei. Així va conèixer Melchor Guardia a la mare dels seus fills, Teresa, la gran, i José Miguel, que segueix narrant.
“La meva mare, Sebastiana Servera Vives, tenia una tia que treballava com a cuinera a casa de Jeroni Pou, un diplomàtic, i Maria Anna Bonafé, l'hereva de tot el que avui és el barri de Son Ferriol” (tots dos tenen carrers dedicats a Palma). “Com la il·lusió del meu avi de Son Servera, és padrí, era que la seva filla estudiés Magisteri per convertir-se en la mestra del poble, va parlar amb la seva germana perquè, sent gairebé una nena, l'acollissin aquells senyors. Així va passar i així es van conèixer els meus pares. Ella es va quedar a la perruqueria i després vam arribar nosaltres. El meu pare no va fer gaires fotos lluny de Palma, però a l'àlbum familiar n'hi ha moltes de Son Servera: vam sortir en banyador perquè era on passaríem els estius. Allà viu ara el meu fill”.
En una de les poques fotografies d'aquest àlbum familiar en què Melchor Guardia no està darrere de la càmera apareix del braç de Sebastiana Servera. Passegen per Cort. Ella porta ones sota un barret cloche, abric de pell, bossa rectangular a la mà esquerra, faldilla, sabates de taló. Ell calça sabates fosques i vesteix pantalons amples, camisa blanca i corbata clara sota un abric llarguíssim, de botons creuats i solapes gairebé tan amples com l'ala del seu barret. “Sembla Al Capone”, aclareix el seu fill, “però és que aquesta era la moda dels anys trenta”. José Miguel estava a punt de néixer i, com comprovaria sent molt nen, per al seu pare sortir a fer fotos era alhora rutina i vici.
***
Diumenge al matí. Els carrers són foscos. No ha clarejat. És hivern. L'asfalt està mullat. Va ploure ahir a la nit. O, simplement, la humitat va caure a plom formant grans bassals a terra. El sol trigarà encara unes hores a assecar-los. És el moment de Melchor Guardia. El seu instant decisiu.
Moltes de les imatges que ha rescatat el FAM, i que va publicant amb regularitat al vostre compte d'Instagram, van ser captades amb les primeres llums del dia i estan orientades a llevant. No va ser caprici. La Seu de Mallorca tapona la claredat. Després de la Catedral, immensa, irrompen els raigs solars. Durant aquesta segona alba, el fotògraf esgota carrets. Clic, clic, clic. Els bassals es converteixen en miralls que reflecteixen ombres. De vianants, d'edificis, de les palmeres que flanquegen el Consolat de la Mar. Un filtre analògic anomenat contrallum.
La vida diària i extraordinària dels barris
Melchor Guardia podria ser el narrador de'Es canons de Navarone. Joan Miquel Oliver, compositor d'Antònia Font, va escriure la lletra molt de temps després, probablement, sense haver vist mai els negatius del perruquer de Cort.
S'horitzó d'anit va ser lila
i la mar una fulla de plata
que es feia grossa i petita
(contrallums a llevant)
En un d'aquests negatius apareix, casualitat, un home que s'encorba per enganxar en una paret el cartell de The Guns of Navarone, una de les grans estrenes del 1961, quan Palma era la capital espanyola amb més butaques de sales de cinema per habitant.
A les composicions de Melcior Guàrdia també hi ha carros, tants com cotxes, ovelles pasturant a la llera per domesticar de sa Riera, molins amb aspes i cases baixes, d'una sola planta, als camins que conduïen a les hortes que envoltaven la ciutat i que des de fa dècades formen la quadrícula del centre. Nens camí de l'escola amb el maletí a la mà, nenes d'uniforme sortint de missa, dones que venen del mercat amb la senalla a la mà
A les composicions de Melchor Guardia també hi ha carros, tants com cotxes, ovelles pasturant a la llera per domesticar de sa Riera, molins amb aspes i cases baixes, d'una sola planta, als camins que conduïen a les hortes que envoltaven la ciutat i que des de fa dècades formen la quadrícula del centre. Nens camí de l'escola amb el maletí a la mà, nenes d'uniforme sortint de missa, dones que venen del mercat amb la senalla a la mà. Roba estesa als balconets. Barres de gel, munts de carbó, galls dindi en semillibertat, gossos sense corretja i porcs sacrificats, llestos per a l'especejament, als portals. Càntirs i fonts a les placetes. Avis amb boina, caps rapats i trenes, nadons als braços femenins. Gelats, patins. Monges, passos de Setmana Santa, rues de carnaval, la Fira des Ram, dimonis i carreres ciclistes. La vida diària i extraordinària de barris com ara Puig de Sant Pere, la Llotja o sa Calatrava.
A les Avingudes: venda ambulant –olives, avellanes, hortalisses, testos de flors, peix– que aprofita l'amplitud d'unes voreres on, no gaire temps enrere, s'havien alçat les muralles, medievals primer i renaixentistes després, que van prémer la ciutat fins que van ser derrocades per complet poc abans de la Guerra Civil.
Al port: pescadors apedaçant xarxes i guisant a llenya, canyes llançades des del moll, nens que salten la borda de les barques encallades, els primers iots i creuers, però tants vaixells com pots de rems; so de xipolleig quan mosseguen l'aigua en calma.
A les passeigs: quioscs que ja no existeixen amb publicitat de la Lufthansa, Campari i Cinzano; terrasses que ja no existeixen on treuen el cap les primeres minifaldilles; policies amb uniformes que ja no existeixen; cafès, hotels i teatres (el Riskal, l'Alhambra, el Lírico) que ja no existeixen; i joves vestits que esperen el pas de les noies al peu d'unes fonts en què ara els turistes, que a les fotos de Melchor Guardia eren pocs, o cap, alimenten xarxes socials del segle XXI. Rituals extingits que s'assemblen als rituals existents. Es tracta de veure i deixar-se veure, d'agradar. Amb una sola diferència. On hi va haver paciència, hi ha immediatesa.
“Anar-se amb el meu pare un diumenge al matí era una aventura”
“A mon pare li vaig conèixer dues càmeres”, diu José Miguel Guardia. “La primera era de fuelle, molt pesada. Per disparar-la havia de muntar-la sobre un trípode. Això li donava temps a esperar la imatge que buscava. Preparava la càmera, es fumava un cigarret, esperant i, quan la veia, feia la foto. La vida passava davant d'ell i ningú s'estranyava, ni li deia que no volia sortir a la foto. Anar amb el meu pare un diumenge al matí era una aventura. Agafàvem el tramvia i pujàvem fins al Terreno, son Roca, sa Vileta, son Vida. La costa no estava tan construïda i, cap a la muntanya, el que avui són edificis i barris sencers, llavors eren camps d'ametllers. Quan florien, allí passàvem el matí. Revelava en un estudi que tenia en una habitació del pis on vivíem. En els seus últims anys, el meu pare va poder moure's amb més agilitat: una clienta alemanya li va fer el favor de dur-li des del seu país una càmera compacta. Així es va estalviar els aranzels. Un cop, me la vaig deixar oblidada en un tren de tornada d'un viatge per França. El personal de l'estació de Perpinyà la va saber trobar i la vam recuperar. Amb aquesta càmera compacta li vaig fer una foto al meu pare al balcó de casa nostra, a la plaça Jinetes d'Alcalá [després de la dictadura, Porta de Santa Catalina], poc abans de morir”.
En els seus últims anys, el meu pare va poder moure's amb més agilitat: una clienta alemanya li va fer el favor de dur-li des del seu país una càmera compacta. Així es va estalviar els aranzels. Un cop, me la vaig deixar oblidada en un tren de tornada d'un viatge per França. El personal de l'estació de Perpinyà la va saber trobar i la vam recuperar
***
Iván Terrasa Munar es concentra en la imatge del llibre que té entre les mans. Una dona adulta –ulleres fosques, llavis pintats, collaret clar– somriu mentre una nena dirigeix el seu índex esquerre cap al raig de la Font de les Tortugues. La foto té una simetria gairebé perfecta. La nena –rissos i llaç– s'aguanta agafant amb la mà dreta el clatell d'un adolescent –ratlla al costat, jaqueta i pantaló curt– i la dona adulta emergeix darrere d'ells. Són Petra, Teresa i José Miguel, la neboda, la filla i el fill de Melchor Guardia.
–No record quina va ser la primera imatge de Melchor Guardia que vaig veure. Remenar en els arxius de fotografia és una passió i, per la meva feina, també una obligació. Quan vaig començar a veure fotos seves, em va cautivar l'espontaneïtat que transmeten. Des del primer moment, vaig voler que les publicàssim a In Palma, la revista que vaig fundar fa vint anys. En el darrer número li hem dedicat un reportatge complet. Sí que record que em va estranyar comprovar que no hi hagués gairebé res editat sobre Melchor Guardia ni que tampoc aparegués en antologies al costat d'altres fotògrafs clàssics, com Guillem Bestard, que és anterior a ell, o Josep Planes, que és contemporani. Per això és tan important la tasca que ha fet el FAM per difondre l'obra d'aquest home.
–Melchor Guardia era un fotògraf amateur. La Gran Enciclopèdia de Mallorca ni tan sols ho esmenta.
–Exacte. I això és el que més em fascina, que fos perruquer i sortís amb la seva càmera en els seus ratos lliures. Una pulsió molt forta havia de moure'l a fer el que feia. Tècnicament, no és el millor, tampoc el que va tenir més mitjans, segurament, però la seva manera de mirar és molt pròpia. Està sense estar a les seves fotos. A la gent no li importava que fos. Eixa familiaritat m'encanta, és molt difícil d'aconseguir, emociona. És com si estigués veient les històries que m'explicaven els meus avis quan eren joves i baixaven a Ciutat. Per això és un dels meus preferits.
Palma. Retrat d'un temps passat
Ho diu Iván Terrasa. El llibre que té entre les mans és Palma. Retrat d'un temps passat. Recull la feina feta pels membres de Fotos Antiguas de Mallorca per recopilar, ordenar i contextualitzar l'arxiu fotogràfic de Melchor Guardia. El va editar Dolmen Books a l'abril de 2024. Només vuit mesos després, el passat desembre, va aparèixer In Palma. The Book. Un exemplar es troba damunt sobre la taula del despatx d'Iván Terrasa i impressiona.
Més de tres-centes pàgines editades en paper de 150 grams, la majoria ocupades per imatges vintage impreses a gran format. Una bíblia visual “d'una Mallorca perduda” on, entre tots els fotògrafs que van viure i van visitar l'illa durant el segle XX, Melchor Guardia es porta el premi gros: la fotografia impresa sobre una portada coberta de tela. Hi surt un camió de refrescos aparcat al final del Passeig del Born. Un jove obre la porta per pujar a la cabina. Al fons, els pinacles gòtics de la catedral. A contrallum. Un homenatge, a títol pòstum, per al fotògraf que va morir just abans de la gran explosió turística.
L’any 1920, quan Melchor Guardia arriba a Palma, la ciutat tenia 77.000 habitants. L’any 1970, quan mor, havia triplicat la seua població: 234.000. L’any 1980, ja arribava a les 300.000. “Com hauria estat Melchor Guardia disparant carrets en color? Hauria anat pel Arenal a veure aquelles moles que s’estaven construint just quan va morir? Hauria tengut un sentit crític la seva fotografia? Hauria estat condescendent amb el que passava? Com ho hauria vist?”, es pregunta Iván Terrasa. Només hi ha una resposta clara: si Melchor Guardia, durant la jubilació que gairebé no va poder gaudir –va viure 67 anys– hagués actualitzat el seu equip, hauria hagut de canviar de marca. Voigtländer, la casa centenària on va comprar els seus dos objectius alemanys, el de manxa i el compacte, va tancar dos anys després de la seua mort, al 1972. Una època s’esvaïa.
0