Desnonen quatre menors per impagaments dels seus pares amb el propietari: devien 6.000 euros
LLEGIR EN CASTELLÀ
Víctor Hugo té dos feines (a l'hivern és paleta; a l'estiu treballa a la bugaderia central dels hotels Palladium), però no té habitatge. L'acaben de desnonar. Mai oblidarà la data, diu, dimecres 22 de gener de 2025. Vivien amb na Lilibeth, la seua parella; els tres fills d'ella (divuit, quinze i tres anys); la seua cunyada, i els dos fills d'ella (set i cinc anys), a ses Figueretes: un dels barris d'Eivissa que, tot i ser turístic, no ha perdut encara l'etiqueta de popular. A primera línia, platja, passeig marítim, hotels, xalets dels anys trenta, quaranta, cinquanta; apartaments, restaurants, una mica de festa. Carrers endins, blocs habitats per pencaires. Classe obrera que treballa a l'estiu i, des de fa més d'una dècada, sobreviu a l'hivern per l’efecte de la bombolla immobiliària. Molts d'ells no van néixer a Espanya. Són immigrants.
Les arrels, en Víctor Hugo i na Lilibeth, les tenen a Guayaquil, Ecuador. El seu futur, diuen, és a un lloc incert. Els han tirat de la casa on vivien, explica la sentència del jutjat de primera instància número 3 d'Eivissa, per deure 6.052,84 euros d'un contracte de lloguer que va vèncer el juny de 2024. Ara, els cinc dormen a casa d'uns amics, al camp, a uns deu quilòmetres de l'habitatge que ja no és més ca seua. És “un favor” que els fan; el remei no durarà per sempre. Al mercat immobiliari de l'illa, diuen, “no hi ha lloguers per a tantes persones per menys de 2.500 euros al mes”. Ells pagaven 1.745 i ja anaven “justos”.
Se senten “enganyats”, a més. Per la propietat del pis i pel despatx al qual van acudir en busca d'assessorament i defensa legal. José Luis Izquierdo Silverio, el fill del propietari, i Juan Antonio Marí, l'advocat que els va representar, ho neguen rotundament. Els testimonis, i arguments, d'uns i d'altres són antagònics, però tots desembocan en el mateix fet: quatre menors i un jove amb la majoria d'edat acabada de complir es queden sense casa. Aquesta és la cronologia d'un nou desnonament a Eivissa, un dels territoris espanyols on resulta més car i difícil viure sota un sostre.
Acusacions d'impagament
Lilibeth i Luis Alberto (la seua ex parella) lloguen un pis de 210 metres quadrats al desembre de 2018. Fan els tràmits a través d'una immobiliària. Acorden una renda de 1.500 euros al mes i signen un contracte per un any. El propietari és José María Izquierdo Ayensa, el pare de José Luis: fins que es va jubilar, va treballar com a enginyer tècnic d'obres públiques al servei de seguretat viària de la Comunitat de Madrid. De la seua ment van sortir millores importants, per exemple, a la M-30 i, el 2022, va rebre la medalla al Mèrit Civil.
L'habitatge a Eivissa que posseeixen els Izquierdo ho utilitzen fins al desembre de 2013. Llavors, tot es regira. Un problema greu de salut ha incapacitat José María. Quasi completament; el seu grau de discapacitat és del 87 per cent. La situació porta José Luis a traslladar el seu pare a Madrid. Durant uns anys, l'habitatge eivissenc queda buit. Com que no poden gaudir-ne, decideixen llogar-lo, i així complementar la pensió que cobra José María. Troben els inquilins i, segons explica José Luis Izquierdo, “no hi ha problemes durant els primers quatre anys”.
Durant aquest període, el propietari i els inquilins renoven dos vegades el lloguer. La primera, al desembre de 2019, per tres anys. La segona, al desembre de 2022. Per sis mesos. Segons José Luis Izquierdo, amb la intenció de donar-los “un temps raonable, als inquilins, perquè trobassin una alternativa i partissin del pis”. “Els problemes van començar quan va arribar-hi Víctor Hugo. Llavors, la comunicació amb na Lilibeth, que havia set bona, es talla i només intervé ell. Comencen a retardar-se amb els pagaments i m’arriben informacions i comentaris de vesins de l'edifici que em preocupen”, comenta. Es refereix el fill del propietari “a alguna baralla” i a “possibles subarrendaments”. Segons el seu testimoni, els inquilins van arribar a “estendre matalassos al rentador” i allotjar “fins a deu persones”: “M'he trobat el pis en molt males condicions. M'hi falta una rentadora. Utilitzaven el forn com a cendrer; la cuina hauré de canviar-la tota. Hi ha endolls i calaixos romputs, alguns mobles estan molt deteriorats. No ho dic jo: ho recull l'acta de desnonament”.
Mentrestant, un funcionari judicial prenia apunts per completar aquest document, José Luis i Víctor Hugo es van veure la cara per primera i única vegada. Fins llavors mai s'havien creuat en persona. La versió que explica la família desnonada és contrària del tot. “El que diu [José Luis Izquierdo] és molta mentida. Els que vivíem allà érem tots família. Els dos fills de la meua dona, la nostra filla petita, i els dos fills de la meua cunyada. Ell mateix ens va autoritzar a empadronar-los al pis. Com anam a subarrendar si teníem tres habitacions per a tots naltros? És il·lògic. La quarta habitació era tancada perquè la tenien plena d'objectes personals d'ells, això figurava al contracte i ho vam respectar. Mai vam tenir problemes amb els vesins; el que no explica, en canvi, és que ell sí que té un conflicte amb el vesí de baix per una fuita d'aigua amb la qual naltros no hem tengut res a veure”, relata Víctor Hugo.
Els impagaments, diu també, no es van produir fins a l'hivern passat. Llavors, com que no havien trobat cap alternativa per marxar de ses Figueretes, el contracte s'havia renovat, tàcitament, per un any més. I ells seguien enviant el lloguer, mes a mes, al compte bancari dels Izquierdo. Llavors, la renda s'havia actualitzat a 1.745 euros. “Vam començar a passar-ho malament”, explica Víctor Hugo, “quan Lilibeth, que treballa en temporada, es va quedar sense subsidi perquè li faltaven uns mesos de contribució per cobrar-lo. No arribàvem per pagar la renda el 5 de cada mes, com fixava el contracte. A l'obra no ens paguen puntualment i, per cada dia de retard, els propietaris ens demanaven un 2 per cent de recàrrec. Ho resolíem com podíem”.
Vam començar a passar-ho malament quan Lilibeth, que treballa de temporada, es va quedar sense atur perquè li faltaven uns mesos de cotització per poder cobrar-lo. No arribàvem a pagar la renda el dia 5 de cada mes, quan ens fixava el contracte. A l'obra no ens pagaven puntuals i, per cada dia de retard, els propietaris ens demanaven un 2% de recàrrec. Ho resolíem com podíem
Per aquestes dates, José Luiz Izquierdo es va plantar. El 16 de febrer els envia aquest correu electrònic als seus inquilins: “Estimats Victor Hugo i Lilibeth. Com bé sabeu, no han pagat els mesos ni de gener ni de febrer. Es van comprometre a pagar-ho tot el 10 de febrer, cosa que vaig acceptar de bona fe, i fins ara, dia 16 de febrer, no han pagat res. Se'ls ha trucat diverses vegades per contactar amb vostè [sic] i aclarir la situació, però no han donat resposta, no han retornat les cridades i tampoc han contestat els missatges. Cal dir-los, que de l'ingrés per lloguer d'aquest habitatge depèn el propietari, el meu pare”.
“No vam tenir resposta per cap via”, precisa, per telèfon, José Luiz Izquierdo. A l'abril, envia un burofax reclamant els pagaments pendents i, el 15 de maig, els envia una nova carta en la qual es llegeix: “Els comunic que és voluntat d'aquesta part no prorrogar el contracte d'arrendament que ens ocupa a la seua finalització. Per tant, un cop arribi la data de finalització (...) hauran de desocupar l'immoble (...) a més de procedir al pagament de les rendes que a la data de la present es deuen i les que siguin devingudes fins al desallotjament de l'immoble”. Un correu, tretze dies més tard, adjuntant els dos documents, completa l'avís. Per la seua banda, no hi haurà marxa enrere.
Víctor Hugo explica a través d'una nota de veu:
–A la temporada, sortim de casa a les sis del matí i no tornam fins a les vuit del vespre. Arribam a casa i ens trobam amb una notificació que ens diu que hi ha una encomanda que està reposant a les oficines, però naltros estàvem molt cansats i no la vam anar a retirar. Llavors ens adonam que és un burofax que ens ha enviat ell. Quan estic treballant no estic pendent del mòbil, d'això del correu. El que més jo utilitz és WhatsApp, o quan m’hi arriba alguna cosa, messenger. El correu el veia a final de mes, quan en necessitava treure la nòmina. Allà era quan veia els correus. Quan vaig començar a veure'ls, em vaig posar en contacte i li vaig demanar que ens esperàs, que havíem passat per tal i qual cosa.
I va arribar la demanda
L’embull no va començar a desfer-se fins al 7 de novembre. Els impagaments es van convertir en demanda i la demanda es convertí en judici. Sergio González Malabia, el degà dels tribunals pitiüsos, va considerar que, per una banda, el contracte de lloguer estava extingit i que, per altra banda, els inquilins li deien els 6.054,84 euros que apareixen escrits als documents de la sentència. Ordenà el desnonament.
José Luis Izquierdo tarda només uns minuts a enviar per WhatsApp una taula que explica com els pagaments de Víctor Hugo i Lilibeth es van transformar en un Guadiana durant 2024. Apareixien i desapareixien, però sempre hi faltava aigua. Gener i febrer no els cobren els Izquierdo. Al març arriben 2.300 euros. L'abril (primer burofax) tampoc es paga. Al maig (segon burofax) els ingressen 1.250 euros, que pugen a 1.700 al juny i 3.600 al juliol (quan es presenta la demanda), i després baixen a 781,82 euros, que reben a l'agost. Durant tot l'estiu no va haver-hi comunicació. Al setembre no hi torna a haver transferència. A l'octubre, ja amb la data del judici fixada, l'aplicació del banc avisa a José Luis Izquierdo que el seu compte ha augmentat en 2.000 euros, als quals suma una altra quantitat –que no apareix a la taula– l'endemà de la vista.
En total, dels gairebé 20.000 euros que Víctor Hugo i Lilibeth haurien d'haver abonat pel contracte, paguen 14.000. Així ho diuen els Izquierdo, que sumen 1.000 euros més de factures de llum pendents. Els inquilins, en canvi, sostenen que van arribar al judici, amb el contracte sense renovar, però nets de deutes. José Luis Izquierdo ho nega: “Mai m'han arribat aquest sous”. “Naltros els vam pagar”, replica Víctor Hugo, “quan vam cobrar els finiquits de les nostres feines de temporada. El problema és que Juan Antonio Marí, el nostre advocat, no els va presentar al judici. Per aquest motiu creim que el jutge ens ha desnonat”.
En total, dels gairebé 20.000 euros que Víctor Hugo i Lilibeth haurien d'haver abonat segons el contracte, n'han pagat 14.000. Així ho diuen els propietaris, que sumen mil euros més de factures de llum pendents. Els inquilins, en canvi, sostenen que van arribar al judici, amb el contracte sense renovar, però nets de deutes
No troben casa
Víctor Hugo i Lilibeth es coneixen d’ençà que eren garrits. Van anar a l'escola junts, a Guayaquil. L'Atlàntic els va separar quan ella, amb tretze anys, va venir a Eivissa amb la seua família. Era el 2002. Només aquell any, més de cent mil equatorians van emigrar a Espanya. La vida a l'illa era molt més fàcil. La família de Lilibeth pagava 700, 800, 900 euros de lloguer. La seua germana, que era més petita, i ella van tenir una adolescència feliç. Després va arribar la feina, la crisi del 2008 (que colpejà, a Eivissa, uns anys més tard), els fills, el retorn de la mare a l'Equador (on passa els hiverns, per tornar amb la calor mediterrània a l'illa: segueix treballant de temporera), la separació de la seua anterior parella i Víctor Hugo, que resumeix així el retrobament: “Vam entrar en contacte per internet, vaig venir a Eivissa i aquí mai m’ha faltat feina. El problema és que no hi ha habitatge”.
No s'esperaven, continua ell, que el judici acabàs desallotjant-los. Això és el que, segons afirma molt convençut Víctor Hugo, els va assegurar el seu advocat a la mateixa porta del tribunal: “Ens va demanar que li firmàssim un poder de representació i que ens anàssim tranquils a casa. ‘Això es resoldrà’, ens va dir. Després ens vam assabentar que al judici no va estar ell, sinó un altre advocat que no havíem vist mai ni li havíem explicat personalment el nostre cas. Van passar les setmanes i, fixa't, de la sentència em vaig haver d'assabentar anant al jutjat i sol·licitant els documents... quan quedava una setmana per al desnonament. Llavors, l'advocat ens va trucar i ens va dir que, lamentant-ho molt, havíem perdut i que no es podia fer res més. Ara, el propietari ens reclama els mesos de novembre, desembre i gener, que no els vam pagar perquè l'advocat ens va recomanar que estalviàssim aquests diners per si havíem de pagar l'entrada d'un nou lloguer. Ens sentim estafats: li vam pagar 500 euros i només ens ha perjudicat”.
A Juan Antonio Marí Román, veterà de l'advocacia eivissenca –va ser delegat insular del Col·legi d'Advocats Balears fa poc més d'una dècada– li sorprenen, “i molt”, les acusacions de Víctor Hugo i Lilibeth. “La presència dels afectats [al judici] no és imprescindible, només la de l'advocat i la del procurador que es nomena. A la vista va estar un company del meu despatx [Vicente Ferrer Ripoll, com recull la sentència]. Naltros vam entendre que el desnonament no corresponia perquè s'havien pagat els deutes del lloguer i que el contracte, tot i estar extingit, no s'havia comunicat dins dels terminis corresponents. Allà es va aportar la documentació que ens van donar”.
–Quina documentació van presentar, concretament? Als llogaters se la hem sol·licitat, però no ens l'han ensenyat.
–Quan es va contestar la demanda i en el moment de la vista, es va acompanyar de documents que demostraven el pagament de la renda. El problema és que a novembre, desembre i gener, com diu la sentència, havien d'haver continuat pagant la renda. No ho van fer i tots aquests mesos es van acumular.
–Ells diuen que van deixar de fer-ho per recomanació seua.
–No és veritat… poden dir el que sigui, però no és veritat. Però com els anava a recomanar això? La contestació de la demanda va aturar el primer llançament, per això vam anar a judici. Però durant aquest temps es van seguir generant rendes, i el mateix dia de la vista es va arribar a ingressar un diner. El problema és que ells, els nostres clients, feien uns comptes diferents als del propietari.
–I a què es devia aquesta diferència?
–A el que va considerar el jutge revisant els documents que va aportar cada part. Al juliol es devia una quantitat de diners, però... i totes les quantitats que s'havien anat generant fins a la data de la vista? Naltros vam presentar la documentació que vam poder. Què interès puc tenir jo en no presentar un document que beneficiï al meu client? Ningú. El que els vaig dir va ser: si pagueu els 6.000 euros que demana la sentència podrem apel·lar. No van voler. També diuen que no els va avisar el propietari, però això no és veritat. Com tampoc és cert que no els vaig informar del resultat de la sentència fins que quedava una setmana per al desnonament: els vaig trucar per telèfon uns dies després de la sentència [firmada el 8 de novembre, un dia després de la vista], ens vam reunir i els ho vaig explicar tot. No sé si m'explic bé.
Els desnonats no van esperar a l'últim moment per buidar el pis. Sabien, diu Víctor Hugo, que la Policia Nacional els donaria “com a màxim dos hores” per treure roba, estris, efectes, juguerois. En una furgoneta –“Com faig feina a la construcció, tenc molts coneguts que condueixen vehicles grans: ens van donar un cop de mà– van fer tres viatges fins a un magatzem. Allà, fins a nou avís, dorm la seua vida. Ells segueixen buscant lloguer, no pensen en pujar a un barco o a un avió sense bitllet de tornada. ”La cerca és molt difícil i no voldríem que el desnonament ens perjudicàs. Eivissa és molt petita i, tot i que tard, sentim que només ens ha ajudat la PAH. Potser, si haguéssim contactat abans amb ells, podríem haver aconseguit un certificat de vulnerabilitat. L'Ajuntament diu que no pot donar-nos-el perquè tenim feina. Però amb el que guanyam no ens arriba per llogar“.
0