Retorn al passat sota l’ombra de Wagner

Amadeu Fabregat va guanyar el 1973 a València el Premi Andròmina de narrativa amb la novel·la Assaig d’aproximació a “Falles folles fetes foc”, de la qual va publicar una versió revisada el 2019.  Ha estat col·laborador de diverses revistes i diaris, director de Valencia Semanal i va posar en marxa De dalt a baix, primer programa de RNE a València en llengua autòctona. Va dirigir Radiocadena Española i el centre de TVE a València, i fou el primer director de Radiotelevisió Valenciana des de la seua creació fins el 1995, quan es traslladà a Madrid per dedicar-se al sector audiovisual. Han passat 52 anys de la seua primera novel·la i acaba de publicar la segona, L’anell del nibelung. Narra el retorn d’un professor de Geografia Física jubilat, Ernest Millet, a la ciutat de la seua joventut, designada com a M., quaranta anys després de marxar a una ciutat del nord que no s’identifica.

“S’ha observat des del principi que Wagner causa el mateix efecte que el consum continuat d’una droga psicotròpica: com l’opi, deia Baudelaire: com l’alcohol, deia Nietzsche”. La cita és de Susan Sontag. La música de Wagner és més que música, ja que en les seues òperes té la capacitat singular de dir més coses que el propi text cantat. “Wagner és sentiment més que no pas raó, com a bon romàntic, i pot resultar letal a grans dosis”, diu Zubin Mehta en la novel·la. Millet és un addicte a Wagner, que ha escrit un gran llibre, Geografia de Richard Wagner, sobre els indrets de la vida del compositor. Es va allunyar de la seua ciutat fugint del record d’una tragèdia familiar, i torna amb motiu d’unes representacions de L’anell del nibelung, la tetralogia magistral de Wagner, dirigida per Zubin Mehta. La novel·la es divideix en quatre parts, que corresponen als drames musicals de Wagner que integren l’Anell.

Hi ha una gran exposició, àmpliament documentada, de la vida, l’obra i el pensament de Wagner, de la revolució de Dresden fins a Bayreuth, passant per Munic i Tribschen. La relació amb Liszt, Nietzsche, Schopenhauer, Lluís II de Baviera, o les dones decisives en la seua vida, com ara Minna Planer, Mathilde Wesendonck i Cosima. En certa manera té una funció pareguda a les descripcions minucioses sobre la tècnica de capturar balenes que es troben a Moby Dick. Però en el cas de L’anell del nibelung hi ha una interacció entre Wagner i Millet, un paral·lelisme en l’escepticisme i l’ateisme d’ambdós personatges, i, a més una identificació de Millet amb el que s’esdevé a la Tetralogia. El professor té trets comuns a Siegmund, el germà i amant de Sieglinde a La valquíria. Però també és arrossegat pel destí a causa dels seus actes, com el déu Wotan. I fins i tot hi ha un gest, el moviment de la mà dreta al final de la novel·la, que suggereix la identificació amb l’heroi Siegfried.

D’altra banda, M., la ciutat de joventut de Millet, té trets que l’identifiquen amb València, com el nou teatre d’òpera o el Greal que s’exhibeix a la catedral, però Fabregat no s’està d’introduir detalls que ho contradiuen. La catedral es romànica, i no gòtica; el nou palau de l’òpera no és obra de Calatrava, sinó d’un arquitecte japonès. L’única vegada que es parla de València és a propòsit del museu L’Iber, i es defineix com “una ciutat del llevant espanyol”. Tot i això, la presència d’elements que recorden València, i especialment alguns personatges, és més que evident. Un des més destacats és el professor de Filosofia Xavier Ortega, singularment original, amb opinions molt diferents del que es considera políticament correcte, quan Millet va ser el seu alumne. “Sóc un demòcrata funcional que abomina inte·lectualment de la democràcia”, arriba a dir. Quaranta anys després Ortega s’ha convertit en un pare de la pàtria homenatjat per les institucions, que ha atiat un nacionalisme localista de base més que dubtosa.

Són precisament els esdeveniments al voltant d’Ortega els que condueixen Millet a retrobar tota una sèrie d’amics de joventut, entre ells, la seua antiga parella, Helena Borso, que li descobreixen fets que desconeixia per enfrontar-lo amb el passat del qual havia fugit. N’hi ha algú, com el periodista xafarder i cronista social Martin Rus, que es considera “un homosexual un xic homòfob”.

La narració està construïda sobre la base d’un monòleg interior en primera persona d’Ernest Millet. Més que en la continua digressió de Proust recorda Joyce o escriptors del nouveau roman francès del segle passat, com Robbe-Grillet o Michel Butor. Hi ha molta ironia i crítica social, però també reflexió profunda i immensa admiració per la música de Wagner, amb referències detallades dels llocs marcats per la vida del compositor.  

A més de tot això, la història del professor Millet i els esdeveniments del passat que va descobrint atorguen a la novel·la, especialment a l’última part, l’interès d’una narració de misteri, que no deixa de ser compatible amb un monumental homenatge a Wagner i el Leitmotiv literari de l’escepticisme. Com diu Millet, “Déu som nosaltres, inventors i alhora víctimes de la invenció, i per això Déu és inevitable”.