José Antonio Rovira o les ventositats trumpistes

Tan sols li heu de mirar la cara. La cara de furtafaenes ja ho diu tot: gestos i ganyotes de vividor, d’arribista, de qui se’n fot de les desgràcies dels altres, de qui fa escarni dels febles, indiferent al patiment del món, convençut de la insignificança dels qui no pensen com ell. José Antonio Rovira: el conseller d’Educació i Cultura que ha fet de la incultura un senyal d’identitat, tant del PP com de si mateix —en ell sembla que és una potència de l’ànima. Durant quasi dos anys de conseller, hem vist a bastament com es comporta en públic aquest politicastre, al Parlament valencià o davant els mitjans de comunicació: fanfarró, arrogant, sempre amb ganes de pixar-li els camals al qui té al costat. El conseller Rovira és, de fet, un incontinent de la mala educació, de la displicència, del menyspreu. Fanàtic obsedit per anorrear el valencià, en aquesta croada ha trobat nombrosos aliats, des dels secretaris d’Educació que li fan de pinxos o els pseudofilòlegs ben pagats del Departament de Política Lingüística —que s’entabuixen discernint si “botifarró” és més genuí que “botifarra” o a l’inrevés— fins a intel·lectualoides com ara el rector de la Universitat Politècnica José E. Capilla —que acaba de signar un conveni amb la decrèpita i ortopèdica RACV— o el flamant president castellanitzador d’À Punt Vicente Ordaz, l’espanyolisme flatulent del qual és blanquejat fins i tot per gent progre.

Però és davant les conseqüències catastròfiques de la barrancada del passat 29 d’octubre on el conseller Rovira s’ha cobert de brillantina: la insensibilitat envers la comunitat educativa, la negligència per part de la Conselleria de les seues funcions i responsabilitats, l’apatia envers els afectats —sense compassió pels familiars dels morts— han estat insultants, d’una indignitat delictuosa. Diria que l’exconseller Vicente Barrera, torejant jònecs i excretant bromera “rojigualda” per la boca, hauria estat més empàtic amb els damnificats que no Rovira. A tall d’exemple, i com una crida urgent, vull deixar constància de la insostenible situació per què passen dues comunitats escolars de Catarroja. D’entrada, denunciaré el que alguns docents amb càrrec no s’han atrevit a denunciar: la pressió que van rebre alguns directors d’escola per part de la Conselleria d’Educació perquè s’obriren els col·legis precipitadament, sense haver-ne garantit la total seguretat, va vorejar la pràctica mafiosa. A Catarroja, tres mesos després de la barrancada, l’estat del Conservatori de Música és ruïnós, i encara ho és més el de l’IES Berenguer Dalmau, on la Conselleria no tan sols ha incomplert el compromís de reubicar amb condicions l’alumnat —que encara fa les classes online— sinó que, a més, acusa el mateix institut de ser el responsable d’aquesta inacció —hi ha alumnes que han marxat definitivament del centre, d’altres no tenen mitjans per accedir a la tecnologia, i molts preveuen que les proves de la Selectivitat d’enguany seran un fracàs. L’abandó que pateixen aquests centres d’ensenyament, entre d’altres, mereixeria l’actuació immediata de qualsevol jutjat de guàrdia. Però, és clar, ací tothom es dedica a cultivar el relat, el seu relat. Som una democràcia, com més va més, de polítics relators.

La urticària que produeix l’escola pública i la sanitat pública —i tot allò que ens fa forts com a col·lectivitat— en la dreta espanyola és històrica, marca de la casa, patent de cors. Rovira només és un ninotet d’aquesta elit delerosa de destruir la societat. Durant el temps que és conseller, ha ostentat el seu poder de manera histriònica, tan sols de cara a la seua clec. En aquesta estètica de denigració constant del rival, Rovira segueix l’esperit del temps: el de Trump, el de Musk. La victòria de Trump —i a Europa la dels seus companyons— ha excitat els depredadors del nostre país. El conseller José Antonio Rovira se sent poderós, recolzat per una hegemonia mundial. Trump i els seus han donat ales als miserables: més insolents que abans, més insensibles que mai, perillosos com sempre. Se senten envalentits i elegits per a “engrandir de nou” les seues pàtries —vull dir, les seues castes, les seues possessions, els seus interessos particulars. Els miserables de sempre estrenen una nova bandera. Els Rovira del planeta són una legió antiga amb noves vestimentes. I les ventositats trumpistes ja arriben fins a la capa d’ozó.