La jutgessa de la DANA destrossa la versió de Mazón sobre la resposta a la catàstrofe i apuntala la “negligència”

La jutgessa de la DANA ha passat per damunt, en una interlocutòria de tot just 16 pàgines, de la versió completa de l’executiu autonòmic de Carlos Mazón sobre la resposta desastrosa a l’emergència de la barrancada del 29 d’octubre passat. La resolució no deixa a la Generalitat Valenciana ni una mínima escletxa. Totes les excuses (o coartades) que manté Mazón i, per tant, el PP d’Alberto Núñez Feijóo han saltat per l’aire. El “comandament únic de l’emergència” corresponia exclusivament al Consell, l’“òrgan superior de direcció i coordinació de la protecció civil”. La DANA no va ser un “fenomen meteorològic imprevist”, ja que l’Aemet va avisar amb tres dies d’antelació i la Universitat de València “afortundament” va acordar la suspensió de les classes el dia anterior. No es va produir l’adduïda tantes vegades “apagada informativa” per part de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHXJ). Tampoc es necessitava l’“assentiment o la conformitat” dels participants en la tardana reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi) per a llançar l’alerta massiva als mòbils. Per contra, va haver-hi una “inactivitat palesa de l’Administració autonòmica” que podria constituir una “negligència” que va propiciar 228 defuncions per causes que no resulten “explicables”. En definitiva, la interlocutòria de la magistrada Nuria Ruiz Tobarra, titular del Jutjat d’Instrucció número 3 de Catarroja, resulta demolidora i apuntala, en una fase encara molt incipient de la investigació, l’actuació negligent per part de la Generalitat i els indicis dels presumptes delictes d’homicidis imprudents.

La jove instructora (caracteritzada per la seua empatia amb les víctimes, les seues resolucions incisives i la seua claredat en l’enfocament de la instrucció) no va amb embuts. Després d’enumerar els noms de les 228 víctimes mortals i les terribles declaracions dels seus familiars, la jutgessa desgrana els “anuncis de la gravetat de la situació” del dia de la DANA amb una “antelació suficient”: els “avisos oportuns” de l’Aemet; les quasi 20.000 telefonades al 112; les informacions de mitjans de comunicació que retransmetien “de manera claríssima” l’evolució de les inundacions, i els mesuraments de la CHX. 

La magistrada destaca que la resposta a l’emergència de la DANA era “competència exclusiva” de la Generalitat, segons l’Estatut d’autonomia i la normativa vigent, que adjudicava a la titular de la Conselleria de Justícia i Interior llavors, Salomé Pradas, l’exercici del “comandament únic de l’emergència” i la direcció dels plans de protecció civil. 

La primera imputada en la causa, per la seua rellevància “orgànica” i “decisora”, ha sigut l’exconsellera Pradas, seguida del seu secretari autonòmic d’Emergències, Emilio Argüeso. Mazón no el pot citar a declarar com a investigat –llevat que el cap del Consell s’oferisca voluntari, una opció molt improbable– atesa la seua condició d’aforat. Les declaracions de Pradas i d’Argüeso resulten, per tant, “imprescindibles”, encara que la jutgessa avisa que “hauran de sumar-s’hi per la seua rellevància els tècnics del sistema Es-Alert”. 

El missatge d’alerta: “tardà i erroni”

La interlocutòria reitera que el missatge d’alerta als mòbils –enviat a les 20.11– va ser “tardà i erroni”, ja que no demanava a la població que es refugiara en altura. El primer missatge oficial en aquesta línia el va donar Mazón mateix a les 21.30, quan ja s’havien produït les defuncions (la jutgessa ja va titlar en una resolució anterior l’estantís consell del cap del Consell de “completament inútil”). “Les circumstàncies del retard [en l’enviament de l’alerta] hauran d’esbrinar-se”, assenyala a manera d’avís a navegants. 

La instructora considera que els responsables d’Emergències tenien informació “sobrada” i “per innombrables mitjans, en temps real” sobre la gravetat de la situació. I aporta diverses hipòtesis: es va ignorar la gravetat; no se’n va comprendre l’abast (“cosa que resultaria igualment greu); no se sabia ”per on discorria el barranc de Poio“ i la situació de la resta de les poblacions, o ”no es van prendre les decisions pertinents per qui tenia el poder de decisió“. 

La jutgessa qüestiona obertament el recent informe del director general d’Emergències, Alberto Martín Moratilla, que aportava –pocs–— detalls sobre la decisió d’enviar l’Es-Alert. A la instructora li resulta “estrany” que “es pretenga descarregar en els tècnics el contingut del missatge”. A més, en l’informe “no es diu quins”. 

La resolució recorda que l’alerta no era “l’únic” recurs per a avisar la població: els avisos oficials a través de mitjans de comunicació també “haurien sigut igualment útils”. 

La magistrada remata en un contundent paràgraf la desastrosa gestió de l’emergència, amb Pradas al capdavant del comandament únic i amb un Mazón absent fins a les 20.28 del vespre, segons la seua última versió: “La instrucció haurà de determinar les causes, que fins al moment no resulten explicables, no sols per als familiars dels morts, sinó per a aquesta jutgessa instructora, de per què no es va indicar a la població que s’arrecerara pujant a zones altes, més enllà del dolorós, per la seua tardança, i incomplet pel seu contingut, missatge que se cenyia a evitar desplaçaments”. 

Es tracta, conclou la jutgessa, d’una “omissió en temps de les alarmes” i d’una “actuació errònia” d’acord amb el seu contingut. 

La “gran demora” de la convocatòria del Cecopi

La interlocutòria, d’entrada, recorda l’obvietat: el Cecopi és un òrgan de coordinació amb altres administracions –com “ho indica el seu nom”– en matèria d’emergències. “Això és completament independent de les decisions que es puguen prendre en l’àmbit de protecció civil per qui deté no sols la competència exclusiva, sinó la possibilitat de dur a terme la comunicació a la població de les mesures de protecció [Salomé Pradas]”, afirma la resolució. 

D’altra banda, la magistrada assegura que el Cecopi es va convocar amb una “gran demora” i, a més, la presa de decisions per part de l’Administració autonòmica es va produir amb un “retard encara més gran”. La raó és que els responsables del departament autonòmic d’Emergències de la Generalitat eren “garants” que “no es produïren les defuncions” d’un total de 228 persones que estaven en una “situació d’altíssim risc” sense ni tan sols saber-ho. 

“Les previsions meteorològiques haurien d’haver portat a una convocatòria el matí del 29 d’octubre de 2024 del Cecopi, a l’objecte, si més no, d’avisar la població”, diu la instructora. 

A més, ja convocada la reunió, per a la consellera Pradas “no calia” tindre “l’assentiment o la conformitat” dels participants en el Cecopi per a prendre la decisió d’enviar l’alerta. “Simplement [calia] prendre la decisió d’avisar els ciutadans que podien veure’s afectats”, postil·la. La interlocutòria derroca així l’argumentari de Mazón i les seues insinuacions sobre el pretés paper en l’enviament de l’alerta de la delegada del Govern, Pilar Bernabé. 

La magistrada tampoc es creu la versió del Consell, segons la qual el Cecopi es va parar durant més d’una hora aquella vesprada per a un “treball exclusivament presencial”, segons la vaga expressió de Martín Moratilla. Es tracta d’un mer “eufemisme”, aclareix la instructora, que també retrau a la Conselleria d’Emergències i Interior, dirigida per Juan Carlos Valderrama, que l’informe remés “no és una resposta al que se sol·licitava”. 

A més, la pausa del Cecopi demostra que la decisió “era una qüestió autonòmica”, abunda la interlocutòria. 

Els avisos de la Confederació i les telefonades al 112

L’argumentari del PP s’ha centrat a acusar la CHX d’una pretesa “apagada informativa” que hauria impedit la Generalitat reaccionar a temps davant la barrancada. No obstant això, la instructora desglossa els avisos dels Sistemes Automàtics d’Informació Hidrològica (SAIH) entre les 18.00 i les 19.20 i de dos correus electrònics (a les 16.13 i a les 18.43) sobre l’augment del cabal del barranc de Poio. 

La magistrada fins i tot deixa anar la possibilitat que els responsables del departament d’Emergències “desconegueren” les localitats situades prop del llit del Poio, cosa que “no desconeixien els periodistes”. “Per a això novament no caldrien especials coneixements tècnics”, afig amb sorna. 

En tot cas, “no es pot al·legar un desconeixement dels responsables d’emergències de la Generalitat Valenciana del SAIH ni de la possibilitat d’accedir-hi, ni de manera paral·lela atribuir responsabilitat penal al president de la CHX [Miguel Polo], ni a pràcticament tots els càrrecs directius o no d’aquest organisme”. Així doncs, la jutgessa descarta citar com a investigat Polo, tal com sol·licitaven l’entitat ultra HazteOír i l’Associació de Damnificats DANA Horta Sud. 

D’altra banda, la interlocutòria també ressenya les telefonades al 112 del dia de la DANA. El telèfon d’emergències de la Generalitat va començar a rebre telefonades relatives a la inundació des de la matinada del 29 d’octubre. En total, el 112 va rebre aquella tràgica jornada quasi 20.000 telefonades. A les 16.40, tal com va informar aquest diari, ja s’avisava del desbordament del barranc de Poio. Hores abans de l’enviament de l’Es-Alert, el 112 va rebre avisos sobre xiquets, dones embarassades i bebés atrapats per la riuada. 

El paper d’À Punt: “Les imatges són clares”

La jutgessa destaca que la televisió autonòmica À Punt es va erigir en el “canal preferent” per a retransmetre la informació oficial a la població. L’acte repassa elogiosament part de la retransmissió d’aquella jornada en la cadena pública, amb informació sobre les inundacions a Xiva ja en el programa matinal i fins i tot sobre un rescat per part dels Bombers, a les 12.02, a Xiva. Després de l’informatiu del migdia, en la programació especial sobre la DANA fins i tot s’al·ludia al perill en el barranc de Poio, el desbordament del qual hores després aigua avall va provocar la major part de les morts. 

A les 18.09, destaca la magistrada, una periodista d’À Punt va alertar en directe del desbordament del barranc de Poio. “Les imatges són clares”, afirma la jutgessa instructora. La interlocutòria incideix en una frase de la reportera sobre la barrancada: “Fa feredat”. 

Tres minuts després, postil·la l’acte, “la gravetat i el cabal que portava el barranc s’aprecien amb una claredat extrema” en À Punt. Posteriorment, les imatges de la televisió autonòmica “mostren que la situació va anar empitjorant”. A les 19.14, en ocasió de la caiguda de la passarel·la per al vianant de Picanya a l’altura del barranc de Poio per la força de l’aigua (i quasi una hora abans de l’enviament de l’Es-Alert), una periodista avisa: “Molta precaució si estan al costat de les rambles, dels rius”. 

No calia veure À Punt, diu més o menys la magistrada: altres mitjans també informaven aquella jornada “de manera profusa” sobre l’evolució de la DANA. La interlocutòria recorda el “saber comú” sobre les “repercussions mortals” que històricament han causat les inundacions en el territori valencià: les “més greus” de la riuada del 1957 i les de la pantanada de Tous el 1982. 

“Corresponia a les autoritats autonòmiques”, postil·la, “alertar la població, acordar les mesures pertinents en l’àmbit de protecció civil, garantir i minimitzar les conseqüències dels efectes d’unes precipitacions que van desbordar rius i barrancs, van posar al límit les preses, i que van produir una successió tràgica de defuncions”. La qual cosa, segons el parer de la instructora, s’erigeix en “fonament de la negligència amb rellevància penal”. És a dir, la presumpta imprudència greu imputada a Pradas.