Abelard Saragossà i el rigor científic

Una de les lectures per a mi més engrescadores de quan era un jove estudiant de Filologia Catalana foren les Converses filològiques de Pompeu Fabra. De Fabra em va enlluernar les seues intel·ligència i paciència per a codificar el català —immers aleshores, des de la Renaixença fins al Modernisme, en un desgavell ortogràfic— i dotar-lo d’una gramàtica moderna, equiparable amb les de la resta de les llengües romàniques, amb uns fonaments científics sòlids, rigorosos. Però el que més em va divertir foren les inventives ortogràfiques fabrianes per a fer del català —sotmès a la pressió de dues llengües fortes: l’espanyol i el francès— una llengua autònoma, ben delimitada, que normativament sabia transcendir la seua riquesa dialectal. De rebot, Fabra em va ratificar que la filologia no tan sols no era una ciència exacta sinó que a voltes, o en certs aspectes, té poc a veure amb la ciència i molt amb la identitat o la ideologia. Que les decisions filològiques —i en concret les ortogràfiques— no poden escapar dels contextos històrics, culturals i polítics, ni de les passions col·lectives, és una evidència que només es pot negar des de la ingenuïtat o la mala fe. Per això somric quan, entre filòlegs fiables i competents, es desacrediten o es lloen en nom del “rigor científic”.

Quan aquests dies s’ha conegut que l’Ajuntament de València ha encomanat al filòleg i acadèmic Abelard Saragossà un informe sobre com s’ha d’escriure el topònim “València”, si amb accent agut o greu, d’entrada m’ha indignat la malícia del govern de María José Catalá. Si l’alcaldessa buscava el parer de la màxima autoritat lingüística valenciana —segons l’Estatut d’Autonomia— només havia de dirigir-se a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua —tal com feu el govern anterior de la ciutat i l’alcalde Joan Ribó. Si pretenia —i és el que pretén— justificar com fos la intenció del seu govern d’oficialitzar el bilingüe “Valencia/Valéncia”, només havia d’esbombar els estudis ja publicats d’alguns filòlegs, com ara els del mateix Saragossà que, entre altres, considera que hem d’escriure “Valéncia”. Però el govern del PP —com més va més ultradretà per la pressió de Vox—, en un exercici d’hipocresia insultant, ha volgut aparentar “esperit científic” i ha fingit fair-play emparant-se en el criteri d’Abelard Saragossà, que ha acceptat l’encàrrec còmodament.

Dic “còmodament” perquè, sense escrúpols, Abelard Saragossà s’abstrau del context polític i no dubta a col·laborar filològicament amb un dels governs més antivalencians de la democràcia, un dels que més ha declarat la guerra al valencià, com demostren, entre altres fets, la consulta lingüística a les escoles, les retallades pressupostàries al foment del valencià i a la mateixa AVL —de què és membre Saragossà— o la creixent castellanització d’À Punt. És desconcertant que un filòleg com Saragossà —que se n’enorgulleix de la cientificitat dels seus treballs— no vulga veure la trampa que li ha preparat el govern del PP-Vox. ¿O, aprofitant-se de l’enganyifa, hi ha vist una oportunitat d’or per a imposar les seues tesis lingüístiques? En una piulada —o com es diga ara—, Saragossà, després d’haver criticat el govern del Botànic per no haver fet cas dels seus estudis, ha dit açò: “Si ara puc fer surar la justícia, ¡ausades que ho faré!” “Fer surar la justícia” en matèria d’ortografia? Diria que aquesta “cientificitat” és, com a mínim, un pèl messiànica.

Les xarxes socials s’han encès, en contra i a favor de Saragossà. Els qui hi estem en contra hauríem de temperar els ànims i no arribar a l’insult; i els qui hi estan a favor podrien ser honestos i, sense deixar d’elogiar Saragossà, denunciar la maniobra indecent d’uns governs —el de la Generalitat i el de l’Ajuntament de València— que, clar i ras, volen minoritzar, folkloritzar i, al capdavall, anorrear la nostra llengua. Jordi Colomina, un altre filòleg partidari d’escriure València amb accent tancat, en un pròleg d’un llibre de Saragossà a punt d’eixir —un pròleg fet públic en el Diari La Veu del País Valencià—, afirma que, entre altres virtuts de Saragossà, hi ha la de tindre en compte “la psicologia dels parlants i el benestar de la societat”. Algú podria oposar-s’hi, a tan bons propòsits? El que em pregunte és si Saragossà és un gramàtic tan omniscient que coneix la “psicologia” de tots els valencianoparlants —la dels existents i la dels possibles— i, sobretot, si ha descobert la fórmula filosòfica per a saber exactament què és el “benestar de la societat”. Diria que, ací també, el rigor científic fa figa.

Una de les raons adduïdes pels filòlegs defensors de “Valéncia” és que aquest topònim enfortiria l’autoestima dels valencianoparlants. Ja em perdonaran, però em fa riure que, davant una situació sociològica com la nostra, poc propícia a la valencianització, se li atribuïsca tant de poder a la gramàtica. La gramàtica —el llenguatge en general— encara no té aquell poder demiúrgic amb què ironitzava Fernando Pessoa quan deia que “si dius una cosa, aquesta cosa ja existeix”. Sembla que, per a filòlegs com Saragossà, hi ha un poble dorment de valencians que esperen el tancament d’accents o la sanció de certes desinències verbals per a despertar i usar per fi el valencià. Acostar la llengua a la parla —a una parla no descurada— és beneficiós, però hi ha uns límits filològics que ens aconsellen anar molt a espai si no volem desvirtuar-la. Agrade o no, els qui durant més d’un segle hem defensat el valencià —parlant-lo, escrivint-lo— som aquells a qui no ens ha fet ois escriure “València”. Amb més o menys rigor científic, amb més o menys encerts, a vegades a les palpentes, hem dignificat la nostra llengua, en contra de les lleis espanyoles, en contra de tots els governs i en contra de totes les agressions polítiques, algunes d’una violència extrema.

Fa molts anys vaig ser company de partit d’Abelard Saragossà —en la Unitat del Poble Valencià— i en guarde un bon record. No he compartit mai, però, la seua visió lingüística que, al meu entendre, dialectalitza el valencià en excés, sobretot perquè la idea d’acostar el valencià al «poble» és aprofitada —en contra de la voluntat del mateix Saragossà— per una hegemonia espanyolista obsedida a castellanitzar-nos del tot i per sempre. Les solucions sociolingüístiques de Saragossà, en un context tan vulnerable com el nostre, crec que són poc efectives, i el seu rigor científic —inqüestionable en els seus estudis— hi perd força. Potser alguns ens equivoquem respecte a certes opcions gramaticals —sempre relatives. Ara bé, des d’un punt de vista valencianista, els qui han encomanat l’informe a Abelard Saragossà no són de fiar. Més encara, són els nostres “enemics”. Alguns valencianistes —i no en som pocs— no acceptarem mai el tancament de l’accent de València sense el consens dels organismes competents de tot el territori lingüístic, és a dir, del País Valencià, de Catalunya i de les Illes Balears. L’enfrontament entre valencianistes que pot provocar un accent tan simbòlic com el de València és imprevisible, i fins ens pot retornar als moments més turbulents de la Transició valenciana. No sé si Abelard Saragossà és conscient del mal que en podem prendre. El mal que, de fet, ja ens estem fent.