'Un camarero en París', de Edward Chisholm, un viatge als budells de París

Hi ha moltes maneres de conèixer París, una d'elles és treballar en un restaurant. Ho vaig fer de jove, i no me'n penedisc, però crec que no ho faria de nou, en tot cas, són experiències d’una època que ja no torna. Abans d'aquells anys a París treballant com a cambrera i estudiant literatura a la Sorbonne Nouvelle, havia llegit Up and Down in Paris de George Orwell. Segurament el periple d’Orwell per aquestes dues ciutats em va calar molt, perquè uns anys més tard jo mateixa vaig acabar, amb les butxaques escurades, fent tombs amunt i avall per París.

Potser és per aquesta raó que quan vaig veure a la llibreria Un camarero en París se me’n van anar els ulls al darrere. Qui s'havia atrevit a escriure un llibre autobiogràfic de més de 400 pàgines a partir de l'experiència de servir menjar, mai millor dit “servir”, en francès cambrer és serveur, als francesos i visitants de París?

Doncs l’ocurrència fou d’Edward Chisholm, un jove anglès que es va mudar a París després de graduar-se en Estudis Orientals i Africans a Londres. Chisholm va viure durant set anys a París i els primers quatre hi va sobreviure gràcies a tot tipus de treballs mal pagats en la restauració, des de cambrer a cuiner. Mentrestant, intentava construir-se com a escriptor, potser sense sospitar encara que alguna història s’estava forjant a partir d’aquelles peripècies, sovint bastant amargues.

El primer que pot pensar un lector que no haja tingut mai l’experiència de conèixer els inframons d’una ciutat com París és que allò que conta el llibre és inimaginable en ple segle XXI. Tanmateix, Un camarero en París és una crònica realista, colpidora i vivaç de milers de persones maldant a París, amb feines que venen i van, sense un sostre segur. A més, és un retrat en primera persona d’un ofici antic, poc valorat i pitjor pagat encara, el de cambrer.

Chisholm arriba a París amb el desig de convertir-se en escriptor, però encara no sap molt bé com ni sobre què escriurà. Primer tindrà la companyia de la seua xicota i un sostre modest sota el qual viure. Però aquest període d’adaptació i “seguretat”, i encara amb uns petits estalvis al banc, s’acabarà aviat. Els dies passen, la recerca de treball és infructuosa i desesperant: massa preparat per a certs treballs, però inadequat per a altres més qualificats. Edward no parla francès i sense parlar francès a Paris no te’n surts. Els diners s’escurcen, bàsicament es troba en el carrer, en el llindar de la desesperació, i en el darrer moment algú li dona una adreça i allà trobarà feina com a ajudant de cambrer: l’escalafó més baix.

Una vegada dins, comença una cursa esgarrifosa i salvatge on les hores de feina, caminades i crits superen les de qualsevol descans i calma possibles. Amb els diners justos per a pagar un sostre, —de vegades haurà de dormir en el sofà d’algun conegut o allà on li deixen recer per uns dies—amb un vestit negre i una camisa blanca barats, amb una gavardina massa prima per a l’hivern parisenc i unes sabates de cuiro que s’encartonen amb la pluja i li destrossen els peus, el futur escriptor transita pels carrers de París quasi com un cadàver, de vegades a peu, de vegades en bicicleta, fins que li la roben, i quan pou pagar-se un bitllet, de metro: “Mis zapatos de cuero barato crujen en la nieve, no siento los dedos de los pies, no siento nada. El frío ha detenido la vida; parece que solo soy yo moviéndome en el tiempo. El mundo de los muertos”. Demacrat i esgotat, s’afanya per acostumar-se a un ritme de vida on hi ha ben poc de lloc per al lleure i el descans, no parlem ja d’escriure. Tanmateix, el llibre s’està escrivint en el seu cap. Ell encara no ho sap, però la història va fent camí.

Darrere del glamour d’un restaurant parisenc, de les llànties i del vellut, de la música i els gestos amables, dels somriures dels cambrers i de l’aroma d’un vi i un bon souflé o d’una crème brulée, uns metres més enllà, portes endins hi ha un altre món que desconeixem, és la cara B, la qual dona vida i sentit a la cara A. És una part que roman amagada, desconeguda, de tan fosca i sòrdida que és. Són els passadissos, les cuines, els cellers, els rebosts, les humitats i les tenebrors d’un món poblat per gerents i maître de salle sàdics, per cuiners addictes a tota mena de substàncies, per companys que faran de tot per aconseguir una bona propina, perquè el sou de cambrer no permet viure. Més enllà de la porta giratòria hi ha la baixada als inferns. En aquest foc és on es cou la història que els lectors tenen a l’abast, en “un restaurante parisino, una estructura plagada de ineficacia, atentida por esclavos mal pagados y mal alimentados”, com escriu l’autor.

Cada matinada Edward salta del llit, es llança amb dolor al carrer i s’enfila al restaurant. En el fons, sap que per a ell aquesta travessia a l’infern no deixa de ser una “desventura-aventura” temporal: “Ahora sé que nunca estuve realmente en la misma situación que los personajes que conocí y con los que trabajé; era un mero espectador de paso de camino a otra lugar, aunque en ese momento no me diera cuenta. Mi presencia allí era en parte una realidad económica en un mundo posterior a la crisis financera, y en parte una creencia de que tal vez yendo y haciengo algo de verdad, viviendo mi vida de forma diferente a lo que se esperaba, podría tener éxito en aquello en lo que creía: experimentar algo verdadero y escribir algo que tuviera un significado auténtico”.

Doncs sí, Un camarero en París és un relat autèntic, ple d’anades i vingudes, de diàlegs, d’encontres, de situacions inimaginables, de descripcions, d’històries plenes d’humanitat i d’altres, de sadisme. Els companys de feina d’Edward esdevenen personatges inoblidables enmig d’una tragi comèdia: Lucien, un aspirant a actor que somia amb arribar a Hollywood; Salvatore, un cambrer italià apassionat per la política que és tot cor, De Souza, un boxejador retirat que intenta conciliar el seu treball amb la seua vida familiar, cosa ben difícil a causa d’uns horaris inhumans. 

Chisholm observa des de ben a prop totes les misèries de la vida de París i coneix personalitats desassossegades que habiten i conformen una ciutat fosca, al límit, res a veure amb la ciutat de la llum. Un camarero en París és un retrat del millor i pitjor de la condició humana en la societat actual, una història plena de força i de moviment, com un gran teatre per on passen les persones deixant la seua flaire de dolor, suor i desencant, entre converses entre tallades, i ràpides, de vegades banyades per insults, paraules feridores i exabruptes. Però també és l’escenari per a petits gestos i per a una estima forjada a basa del patiment compartit i del suport mutu.

La vida que descriu l’autor és cruel i salvatge, producte de l’explotació de l’home per l’home. Un tema que va omplir el pensament i la literatura de George Orwell i que dona encara avui llibres ben autèntics com ara aquest que us presentem.