Manuel Baixauli: “No deixa de sorprendre’m que a algú li puga interessar el meu micromón manicomial”

Manuel Baixauli (Sueca,1963) és un dels escriptors que m’acompanya des de fa anys, des que vaig llegir Verso (2001). En aquell moment jo començava a fer entrevistes i a publicar ressenyes amb regularitat i la narrativa de Baixauli em va cridar molt l’atenció per allò que tenia de trencadora i arriscada. S’atrevia amb estructures i formes diferents, hi alternava el relat, la tercera persona, el monòleg interior, l’escriptura dietarista i les reflexions sobre l’art. Introduïa l'art sovint, la seua faceta de pintor orbitava —i encara ho fa— per sobre de les seues històries.  Anys més tard, tornà a sorprendre’m amb L’home manuscrit (2006).

Però si hi ha una dèria constant en la literatura de Baixauli és la figura de l’escriptor, i la capacitat de l’escriptura per transformar la vida i les persones, per canviar el rumb del destí en un tira i arronsa amb la voluntat humana.

Amb històries complexes, obsessives, i amb unes estructures narratives que, segons com, desafien el lector, Baixauli mostra des de fa un temps la seua preferència per capítols molt breus, personatges de vagades mig “tronats”, escenaris inesperats i reflexions profundes. Amb aquest còctel, de digestió lenta, però segura, l’escriptor de Sueca ha anat guanyant lectors, premis, reconeixements, i més lectors. Avui és un dels escriptors valencians amb més projecció i uns lectors que el segueixen llibre rere llibre.

Des d’aquells relats d’Espiral (1998), el seu primer llibre reescrit, revisat i publicat en una segona edició el 2010, Baixauli ha anat filant prim, creant pausadament, sorprenent els lectors i la crítica. El 2014 publicà La cinquena planta, una novel·la marcada per una experiència personal dolorosa, i el 2020 Ignot, una història que gira de nou al voltant de la necessitat de crear, de l’escriptura i l’escriptor, de l’artista, de les expectatives i de la frustració. Ara, amb Cavall, atleta, ocell (2024), una novel·la que li ha valgut el Premi Òmnium, ens aboca a la desesperació de la relació trencada entre un pare i un fill, quan el silenci i la distància es fan infranquejables. Enmig de la desolació s’obri una escletxa creativa i una eixida del túnel. Parlem amb ell sobre la novel·la i altres aspectes.

Primer que res, enhorabona per les crítiques i pel reconeixement, Premi Òmnium, que ha rebut seua darrera novel·la: “Cavall, atleta, ocell”. Aquests premis donen sentit, o un sentit especial, a la seua obra o potser el trobaria igual, només amb el reconeixement dels lectors?

Els premis fan goig, però el principal premi, per a mi, són els lectors entusiastes, aquells que quan acaben el llibre corren a llegir altres llibres teus. No deixa de sorprendre’m que a algú li puga interessar el meu micromón manicomial.  No soc un best-seller, però tinc lectors molt fidels, i això ho considere un tresor.

-Començarem pel títol, “Cavall, atleta, ocell”: D’on ve un títol com aquest? A què correspon cada paraula?

Ve d’una frase d’un cineasta enigmàtic: Robert Bresson. La frase és: “Goig de contemplar el moviment: cavall, atleta, ocell”. Crec que Bresson parla de la importància del ritme, del tempo, al cine, però també en tot tipus d’art, i, és clar, en la vida. La gestió del tempo és decisiva si vols que una obra d’art esdevinga hipnòtica, plaent, com un somni que no vols que s’acabe. Bergman també diu: “El cine és respiració”.

-La seua novel·la anterior, Ignot, se centrava en la necessitat de crear, en les expectatives i en la frustració. Un diàleg entre un pintor i un escriptor. Curiosament, vostè és les dues coses: pintor i escriptor. Ara canvia de tema i escenari, però hi ha un sentiment, la frustració, que continua navegant sobre la novel·la. En aquest cas parlem d’un pare i un fill. Vostè també és pare, de dos fills. Ha dit en diferents ocasions que no fa autoficció, d’acord, ¿però no troba que un escriptor escriu millor quan coneix de ben a prop allò de què parla, no creu?

Quan escric partisc del que conec, però avance cap al desconegut. No faig autoficció perquè no conte les coses literalment com són, sinó que les transfigure. L’escriptura és memòria, però sobretot imaginació. A partir del que existeix, cal crear, afegir, alguna cosa que no existia. Més que no un espill a la vora d’un camí, com deia Stendhal, crec en la literatura que és un espill deformat per la personalitat de l’escriptor, i que no es limita a reflectir la superfície de les coses, sinó que també mostra les profunditats i que inclús va més enllà i obri portes imprevistes.

-Tornem a la frustració. ¿Podem dir que la frustració és un dels pilars sobre els quals construeix “Cavall, atleta, ocell”?

No ho veig així. Només una lectura apressada es quedarà amb la frustració inicial i no copsarà que la frustració és, només, el motor de la creativitat. Crec que la història parla, sobretot, de la fe en la imaginació. Una vida sense problemes és una existència tova, insulsa. Les dificultats activen la inventiva i fan intensos els dies.

-¿Per què aquest aspecte metaliterari en les seus novel·les, el fet d’autocitar-se, de citar els seus llibres i presentar-se com un personatge escriptor?  Quasi que ha esdevingut una constant.

No puc evitar, inclús quan tracte qüestions dures o delicades, recórrer a la ironia. M’agrada el contrast entre el sublim o trascendent i el ridícul. I, posats a fer broma, comence per mi mateix, que faig cameos a la manera hitchcockiana, i que reutilitze personatges de llibres anteriors. M’ho passe bé, així, i els meus lectors fidels ho agraeixen. D’altra banda és higiènic, mirar-te a tu mateix des de fora.

-Igual que feia en Ignot, però potser ara encara més, ha triat de nou un format de capítols molt breus, ¿té això alguna intenció? De vegades el lector té la sensació d’un tall brusc que l’obliga a passar pàgina, com si li hagueren canviat la conversa o li hagueren girat la cara. És curiós i alhora efectista, genera com una mica d’ansietat, de ganes de seguir llegint...

La literatura actual està molt influïda per la narració cinematogràfica. Les meues històries, tan visuals, no en són una excepció. I en aquest últim llibre, que conté un homenatge al cinema, encara és més obvi. M’agraden les el·lipsis, la conversa interrompuda, els interrogants oberts. Un defecte que trobe en molts llibres que llig és que expliquen massa, autors que volen omplir tots els buits, i que ens castiguen amb un excés de palla. I els buits fan respirar el llibre, i sedueixen el lector, que d’això es tracta.

-Vostè ha abraçat un tema delicat, dolorós, i que amara gran part de les nostres vides: la relació amb els fills quan alguna cosa es trenca. En moltes famílies hi ha moments de fragilitat i de trencament, sobretot durant l’adolescència, en què pareix que s’enfondra el món. Quan això ocorre, ¿hi ha esperança? ¿Cap a on mirar? Potser escriure-ho, és ja un primer pas...

El xoc entre generacions, entre pares i fills, és inevitable. I, com passa en les tragèdies gregues, les dues parts en conflicte tenen raó. Els pares, protectors, temen que els fills s’esgarrien, i els fills no volen ser controlats ni guiats per uns pares que no són, de cap manera, el seu model. No sé quina és la solució ideal del conflicte, no faig ni consumisc autoajuda, però crec que tant a una part com a l’altra li cal paciència, madurar i adaptar-se als canvis. El pas del temps hi ajuda.

-Senyor Baixauli. La literatura en català feta al País Valencià viu un molt bon moment. Com el definiria vostè? S’escriu millor quan ho tenim tot en contra?

S’escriu igual, però quan ho tens tot en contra, quan hi ha una gent amb poder obsessionada per limitar i atrofiar la nostra llengua (i no pense, només, en l’extrema dreta), la quantitat de lectors disminueix. I, sense lectors, la literatura és una cadira coixa. Tot i això, crec que la nostra literatura és molt superior a la d’altres literatures amb un paregut nombre de parlants.

-¿Quins autors o autores llegeix darrerament?

No soc lector de novetats, però combine els clàssics amb obres actuals. Últimament he llegit contes de Txékhov, diaris de Cocteau, Pessoa, Chirbes, les memòries de Canetti, una novel·la de Bernhard... I, alhora, entremig, els últims llibres d’Emili Bayo, Elisenda Solsona, Vicent Borràs, Cristina Masanés i Joan Benesiu. No llig res per obligació, només per gust.  

-En què està treballant ara? Pinta més que escriu o escriu més que pinta?

Escric més que pinte, però em va molt bé combinar-ho. Una activitat em descongestiona de l’altra.

-I una curiositat. Ha llegit les novel·les de Rafa Lahuerta? Què

 en pensa?

No, no l’he llegit.