Vicent Ventura, un autoretrat en moviment

Paraules d’un demòcrata, Entrevistes, 1960-1993 (Ed. Afers) és un llibre de factura clàssica per diverses raons: primer perquè el gènere que recull, l’entrevista, és tot un clàssic, en aquest cas, una mena d’arxiu històric, sociològic, econòmic, polític i periodístic gràcies al qual podem recuperar la paraula i la memòria d’una època. Segona, perquè el personatge i la personalitat de Vicent Ventura forma part de la història i de l’ADN valencianista. Així ho va veure també Montserrat Roig: “Tothom m’ho deia: ‘Si vols saber què passa al País Valencià, has de conèixer Vicent Ventura, és tot un personatge”. I tercera, per l’estètica del volum, perquè és un llibre amb un disseny i una presentació de factura clàssica. Un llibre sobri i elegant, en blanc i negre, amb un primer plànol de Vicent Ventura en els anys vuitanta, obra de Jesús Císcar, on mostra un rostre seré, profund i amable, si bé ple de vida i elucubracions. Diu molt aquesta imatge, i diu molt el protagonista d’aquestes Paraules d’un demòcrata.

Adolf Beltran, periodista i escriptor, autor del llibre Vicent Ventura; converses amb un ciutadà (Tàndem Edicions, 1993) és qui s’ha ocupat de la tria i l’edició de les entrevistes. Beltran el va conèixer molt bé. Justament fa unes setmanes conversàvem sobre temes diversos i també sobre la figura de Vicent Ventura, de tot el que va ser i va fer, i d’un centenari per recordar-lo que ha passat una mica inadvertit: “Recentment hem celebrat el centenari de Vicent Ventura, però ha passat amb poc de ressò. L’editorial Afers ha fet possible aquesta publicació, que se suma a unes altres que han anat eixint al voltant de la seua persona i obra. Gràcies aquest llibre he pogut mirar Vicent Ventura com a periodista i polític entrevistat, sobretot en premsa, però sense oblidar un aspecte oral molt interessant, tot i que escàs, perquè només hi ha una entrevista radiofònica de quan estava a París”. I així és: es tracta d’entrevistes pràcticament totes publicades en paper, però també és un llibre ple d’oralitat, perquè si un objectiu tenen les entrevistes periodístiques i les converses literàries és, sobretot, transmetre la paraula en l’oralitat i l’espontaneïtat.

D’entrada, doncs, Paraules d’un demòcrata. Entrevistes, 1960-1993, és una bona aportació a la commemoració extraoficial del centenari de Vicent Ventura el 2024, i “una invitació —apunta Beltran— al descobriment de Vicent Ventura com a figura única, imprescindible, del segle XX valencià”. Tot això, a través d’una vida enèrgica, inquieta i exigent en contínua construcció. Aquest és el retrat que deixa percebre el present recull molt complet, amb entrevistes fetes al llarg de tres dècades per periodistes i mitjans de comunicació ben diversos: diaris, cartelleres, revistes generalistes, revistes especialitzades, ràdio, llibres, assaigs sobre premsa.

Navegar amunt i avall per aquestes converses, assaborint les bromes i provocacions diverses, ens apropa a la vida del personatge, a les seues vicissituds, idees, obsessions i entorn social, i tot això fa d’aquest llibre un document important i evocador que aporta moltes pistes i informacions valuoses per a recorda i analitzar d’on venim i on som.

Un retrat calidoscòpic i profund

El llibre ofereix un retrat ben saborós, detallat i complet de Vicent Ventura, un collage de mirades diverses, un mural que va pintant-se a poc a poc, a mesura que altres periodistes l’entrevisten per saber què en pensa, de l’economia valenciana, del País Valencià i el valencianisme, de la premsa valenciana i de la premsa, en general, de la Transició, de la idea d’Europa i d’un Mercat Comú, de l’apertura democràtica durant el franquisme, de la censura, de la vida. Són aquests, a grans trets, els temes i les preocupacions de Ventura. La democràcia, el periodisme i el País Valencià van ser les obsessions a les quals va dedicar ofici i patrimoni. Així ho deixa entendre Emili Marí en una entrevista molt substanciosa publicada a Saó el 1994: “tots els grups nacionalistes i d’esquerres, i algun de dretes, s’han beneficiat dels seus diners, consells i feines”. Efectivament, era un home que ho donava tot, generós i simpàtic: “En Joan Fuster deia —escriu Roig— que el polític ha de tenir el do de la simpatia, i em sembla que al personatge Ventura no li’n falta”.

Potser per això, en llegir aquests retrats i converses, ens fa l’efecte que el gran tema és ell mateix, Vicent Ventura, la manera com entomava la vida, els amics, les causes justes, com veia els valencians i com els valencians el veien a ell. Seure davant d’ell i escoltar-lo parlar degué ser una sort.

Jo, que vaig nàixer als setanta i mai vaig conèixer Ventura personalment, percep en llegir Paraules d’un demòcrata que fou un home d’opinions clares i directes, contundents, parafrassejant el títol del gran llibre de memòries de Nabòkov. Una persona extravertida, conversadora, enèrgica. Escriu Adolf Beltran en la introducció del llibre: “Hi havia en la seua personalitat una energia visceral, atresorada en la joventut, quan es va anar deslliurant amb insospitada eficàcia dels marcs mentals rígid d’una família molt de dreta, tan humil com extremista, marcada per l’integrisme carlista del seu pare, en un procés que el va portar a convertir-se, sobre totes les coses, en un demòcrata”.

Ventura era un personatge que trencava motlles, un home fet a ell mateix en unes circumstàncies, familiars i socials, opressores, adverses, grises. D’ell brollava un sentit de l’humor i una humanitat desbordants, que impressionava els seus interlocutors i els seus entrevistadors, a qui de vegades deixava quasi sense rèplica, com quan Miquel Alberola li pregunta: “-Ara el posaré en una situació incòmoda. No, si ja estic incòmode des del principi de l’entrevista”. En aquesta mateixa entrevista, divertida, àgil i punyent, hi ha una definició d’escepticisme que tomba de tos: “L’escepticisme —diu Ventura— és un problema d’acumulació d’experiència i reducció de la capacitat d’entusiasme. És una evolució. El que no és escèptic i continua igual d’entusiasta és perquè moltes voltes viu un món fals [...] Soc un tipus, a pesar de la meua edat, encara excessiu i apassionat, el que passa és que em frene en la constatació racional del que veig. I això em fa escèptic”.

Aquest còctel de passió, visceralitat i escepticisme és el que el feia tan singular. Una jove Montserrat Roig, gran entrevistadora, el trobava exuberant i divertit, molt diferent del tipus d’intel·lectual d’altres latituds. Resum de tot això és també l’excel·lent autoretrat que li aconsegueix fer “confessar” un jove Amadeu Fabregat: “Soc un socialista de l’únic socialisme que puga existir: el socialisme marxista no dogmàtic. És a dir, un socialisme crític, obert a l’enriquiment de les noves aportacions que puguen resultar d’una reflexió contínua sobre la cursa de la història. És a dir, un marxisme com a eina crítica d’anàlisi de la realitat i de la història [...] Personalment, soc un home extravertit, d’aparença optimista i d’un fons més aviat escèptic. Un home que fa les coses perquè les ha de fer, sense aturar-se massa a pensar si li agrada o no de fer-les. Un home, també, que compta amb molta gent que confia excessivament en ell, i que la porta a sobre com un llast. També n’hi ha que l’envegen i l’odien, i és un altre llast. Un home que fa la impressió d’estar molt segur d’ell mateix, però que no ho està tant en realitat, que ofereix l’amistat sense reserves i la rep en idèntiques condicions, que prefereix els amics als enemics…”. Parlant d’amics, un dels seus grans amics fou Joan Fuster. D’aquells anys de joventut i passejades nocturnes per València deia Ventura el 1984: “Fuster i jo parlàvem tant que ara podríem anar pel món en silenci, sense creuar-nos una paraula. Perquè ens hem dit tantes coses! [...] Ara som gent major i irritable.”

Home d’amics, de paraules, i també de xifres, deia: “L’economia valenciana l’he coneguda personalment”. Sabia de què parlava i gran part d’aquestes entrevistes reflecteixen el seu interès, coneixement i anàlisi de l’economia valenciana, de la indústria i, sobretot, de l’agricultura. Ventura coneixia de primera mà el tarannà dels agricultors i dels empresaris valenciana i sabia que era un terreny ardu, però hi ficava cullerada, a veure què podia fer, provocava, pronosticava, advertia sobre el que podia passar i proposava canvis. El seu pas pel setmanari Valencia Fruits va ser decisiu per a apropar-se a aquest terreny. A Ventura li interessaven els fets, les estadístiques, les realitats, era home de conversa i diàleg, però també d’anàlisi, d’acció i de reacció. I en general, no creia molt en els somnis, com li deia a Pilar G. De Burgo en una entrevista breu, però brillant: “Mis sueños son muy prosaicos [...] a mí eso de la vida es sueño no me gusta. Si los sueños pudieran ser realidad, mucho mejor. Las cosas hay que acariciarlas, besárselas y acostárselas.”

Llegir i escoltar Ventura des de diferents perspectives

Alguns dels lectors potencials d’aquest llibre saben qui fou Vicent Ventura, el van conèixer més o menys d’a prop. Potser hi trobaran poques sorpreses —tot i que segur que el llibre els aportarà detalls, matisos i vivències—. Tanmateix, tots aquells que no el vam conèixer, (re)descobrim aquí una època, una personalitat i un País que desconeixem o coneixem d’aquella manera... Com encertadament apuntava Xavier Serra a propòsit de les seues Biografies Parcials: “En general, els nascuts després de la dècada dels cinquanta no sabem absolutament res del país. Les generacions anteriors —les que podríem anomenar de la precarietat— estaven unides i es coneixien uns als altres per l’agitació política. Són generacions que van viure absorbides durant molts anys per les disputes polítiques immediates, la qual cosa va provocar que a penes deixaren escrits informatius útils. La nostra generació, la posterior als cinquanta, som la més afectada per la invisibilitat, no coneixem res ni ningú. Tret de quatre noms arxirepetits”. Per això, precisament, no és el mateix llegir aquestes entrevistes si has nascut en la dècada dels cinquanta o si m’apures, a principi dels seixanta, que si has nascut en els setanta o anys successius.

En el meu cas la lectura de Paraules d’un demòcrata ha estat de gran ajuda per a lligar caps, per a entendre millor com fou aquell país i aquella ciutat que tant m’estime però que tant em costen d’entendre i pair, segons com. Resseguir la pista a Ventura, un home ben informat, analític, crític, escoltar les seues evocacions d’una època, relativament propera i estranyament desconeguda, ha estat —i imagine que per a altres lectors també ho podrà ser— una baula important per a entendre “el que (ens) va passar”, per dir-ho en paraules de Ventura.

La intel·ligència sempre m’ha resultat molt atractiva, i Ventura era molt intel·ligent, era ràpid amb el llenguatge, mostrava una personalitat extraordinària, i brollava d’ell una determinació poc habitual. Aquell self-made man que veia en els seus amics un tresor, a la manera de Gornik: “els meus amics són les meues universitats”, fruïa dels plaers senzills de la vida: bon menjar, passejar (podia passejar hores i hores) conversar amb els amics, una bona copa, o dues, fumar, llegir i llegir, era capaç d’escriure a una velocitat que fa feredat, cinc o sis articles al dia, entre 12.000 i 14.000 articles publicats. “El periodista —diu en l’entrevista que obri el llibre— ha de escribir siempre apresurado, deprisa, para ganarse el garbanzo”. En els seus articles parlava de molts temes i amb el temps va esdevenir un referent en temes econòmics, polítics i culturals del País Valencià.

A més, parlava amb claredat, res de mitges tintes. Ventura no s’amagava, i de vegades alguns lectors admiradors li advertien si el creuaven pel carrer que dissimulara una mica. Tanmateix, dir la seua i exercir el seu sentit crític era més fort que ell: “Mentre la gent no s’acostume al fet que la crítica és una funció que s’ha d’exercir en la democràcia, les coses no aniran bé del tot. T’haig de dir que els meus grans amics són els més grans crítics meus”. I de democràcia Ventura, en sabia, i se l’estimava molt, tal com li contestava a Amadeu Fabregat: “la democràcia és el govern d’una majoria que respecta els drets de les minories i la possibilitat de ser substituït de resultes del pronunciament d’una altra majoria. Un govern que procura no perdre mai eixa majoria però que tampoc no treu els tancs al carrer quan perd les eleccions.”

La diversitat de les entrevistes

En aquest volum trobareu entrevistes ben distintes: algunes més literàries, retrats i converses, altres en clau econòmica o política, algunes, més “banals”, una provocació, d’altres, un treball de recerca. De vegades les entrevistes són ràpides, com flaxos o pinzellades, és el cas de l’entrevista de Luis Regil, en Las Provincias del 1960, o la Pilar G. de Burgo, de Noticias al Día del 1983 o, en part també, la de Miquel Alberola per a El Temps, (curiosament realitzada el 1993 i publicada el 1999). Altres, són més pausades i pensades i aprofundeixen en el tarannà del personatge, com ara la conversa amb Montserrat Roig, i l’autoretrat formidable, en boca del mateix Ventura, que aporta Amadeu Fabregat.

Part d’ells són textos dinàmics i divertits que ens ajuden, sobretot a aquells que no el vam conèixer, a desvelar la seua personalitat. Altres textos són més ardus de seguir, perquè entrem en qüestions econòmiques i polítiques relatives a una època concreta, tot i que continuen sent de gran interès per a entendre’ns avui com a societat i país. Ocorre també que en ocasions el llibre resulta reiteratiu, per molt originals que siguen o pretenguen ser els periodistes, sovint acaben fent preguntes similars, i és clar, Ventura ha d’explicar moltes vegades la mateixa història. Tanmateix, sovint sol haver-hi un matís nou, un to diferent, i en conjunt el llibre es llegeix amb agilitat i resulta en alguns moments molt divertit.

L’humor de Ventura era un huracà, capaç d’arrasar amb tot, també amb els mites: “Yo en verano quisiera transformarme en crisálida y no desperatar hasta octubre. Tiendo a la inmovilidad porque sudo. Odio el calor, los veranos los paso en Llíria. Lo del mar es un espectáculo muy bonito para verlo de lejos. A mí en Llíria me gustaria ver una rayita azul al fondo con barquitos... Me gusta mucho la fauna marina: salmonestes ostra, esas coses... Estoy de acuerdo con aquello que decía el botánico Cavanilles, ‘el mar siempre útil’. El problema del mar es que la arena es muy molesta y tanta gente junta parece una carnicería”. Alguns periodistes potser també suarien a l’hora de seguir-li la traça i el ritme.

He volgut centrar-me en aquells aspectes més propers al retrat psicològic del personatge, al seu sentit de l’humor i el seu caràcter. Però no voldria acabar aquest article sense dir que aquestes entrevistes són una lliçó de periodisme i d’història del periodisme valencià, en el sentit que poques vegades he llegit una crònica tan clara, lúcida i exhaustiva de la premsa valenciana des del franquisme fins a la democràcia ben assentada. Ventura repassa de viva veu les vicissituds de la premsa valenciana en diferents moments històrics: encerts (pocs) i mancances (moltes), frustracions, projectes, grans periodistes i sobretot, la impossibilitat de ser profeta a casa seua.

Quina gran personalitat la d’aquest homenot, periodista, polític i analista tot terreny. El temps, però, és molt destraler i aquest país nostre pateix una al·lèrgia reticent al sentit crític i una amnèsia digna de la millor psicoanàlisi. Una bona dosi de Vicent Ventura ho posa en evidència.