Carlos Cruzado, president de Gestha: “La competència fiscal a la baixa comporta un perjudici per als ciutadans”

Carlos Cruzado (Madrid, 1958) és tècnic d’Hisenda amb una llarga carrera en l’Agència Tributària. És, a més, president de Gestha, el sindicat de Tècnics d’Hisenda del Ministeri d’Hisenda. Juntament amb el seu company José María Mollinedo ha publicat en Capitán Swing Los ricos no pagan IRPF, un llibre en què desentranyen els forats del sistema fiscal, els paranys de les grans fortunes, i proposen un canvi de model. És precisament aquest el motiu que l’ha portat a València al fòrum ciutadà “Justícia fiscal: els impostos salven el poble”, organitzat per la Campanya per la Justícia Fiscal, que busca compartir l’anàlisi i el discurs sobre una política fiscal justa, que complisca el principi constitucional de progressivitat fiscal i garantisca a l’Estat la suficiència de recursos.

Cruzado conversa amb elDiario.es abans de la seua presentació, en el Col·legi Major Rector Peset, sobre la reforma fiscal, el model de finançament autonòmic, la fal·làcia de l’infern fiscal i les formes de distribució d’ajudes directes.

Per què un llibre com Los ricos no pagan IRPF?

El llibre es relaciona amb la necessitat d’una gran reforma fiscal que va endarrerint-se i mai s’encara. Estem anys en democràcia amb uns pegats i cal una reforma. El sistema té molts forats, especialment pel que fa a la justícia fiscal, a més de la necessitat de lluitar contra el frau de manera més decidida. La recaptació va elevant-se en els últims anys, però continuem per davall del diferencial de la Unió Europa. És en justícia fiscal on tenim un problema. Per això el títol del llibre: és una frase que en el seu moment va dir Aznar i que després va repetir Sánchez; és cridaner que dos presidents del govern posaren de manifest un problema, que els rics no paguen IRPF, i que no s’hagen pres solucions en aquests anys.

Què és el que ha bloquejat aquesta reforma fiscal?

El sistema, quan naix, al final dels 70, copia els models dels estats del benestar europeus. Però al cap de poc ja comença a entrar en crisi aquest model impositiu, amb les teories neoliberals de Reagan i Thatcher comença a canviar, a capgirar els sistemes fiscals, a caure la progressivitat dels sistemes, a fer recaure més el pes per imposició indirecta que directa, i això el que ha fet, que també es reflecteix a Espanya, és que estiguem en una situació en què els rics no paguen IRPF, fan servir tota mena d’instruments per a no tributar en renda, fins i tot els rendiments de capital que tributaren renda, a conseqüència de la dualitat de l’impost, tributen en un percentatge molt més baix que els rendiments del treball i d’activitats econòmiques; aquesta és una de les qüestions que cal anar corregint. Però, a més, bé, si analitzem com tributen les grans empreses, veiem que és un programa internacional, que les empreses transnacionals tributen a uns tipus molt baixos. A Espanya, de fet, les grans empreses van tributar a la meitat, fins i tot menys, que les pimes, segons les dades que va publicant l’Agència Tributària cada any.

Però, a més, les empreses que tributen fora d’Espanya veiem que tampoc paguen fora. Segons els informes que publica l’Agència Tributària des de fa uns anys veiem que dels 123 grans grups espanyols, 26 tributen a tipus efectius inferiors al 3%, computant ingressos i impostos arreu del món. És un dels grans problemes que tenim. Després, els impostos sobre la riquesa veiem que també han anat patint, sobretot a conseqüència de la competència entre comunitats autònomes; veiem què ha anat passant en l’impost sobre successions en moltes comunitats autònomes, com el del Patrimoni ha anat desapareixent a Madrid i algunes altres comunitats... Encara que és cert que en els últims anys el Govern de coalició (PSOE i Sumar) ha pres mesures amb aquest impost de solidaritat de grans fortunes per a intentar compensar el que no paguen en impost de patrimoni en llocs com a Madrid, on dues terceres parts de les grans fortunes resideixen i no han estat tributant en patrimoni. En successions ha passat igual, aquella campanya que des de fa uns dos anys han seguit a Madrid i en altres comunitats autònomes ha fet que pràcticament les herències en línia recta de parents més pròxims estiga exempta al 99% en la major part. Per tant, podem dir que els rics no és que no paguen IRPF, és que no paguen en els seus justos termes els impostos que caldria.

Es pot parlar de dúmping fiscal entre comunitats a Espanya?

Bé, no sé si de dúmping, però de competència fiscal a la baixa és clar. El que comporta és un perjudici per als ciutadans. És paral·lel al que va ocórrer amb la competència entre estats a escala europea amb Irlanda, amb els Països Baixos... Han anat soscavant les recaptacions de l’impost sobre societats d’altres països com Espanya. La competència fiscal a la baixa és perniciosa.

Es diu que a Espanya el pes més gran de la tributació recau en les rendes del treball i no tant en les rendes del capital.

Sí, és cert. És pel que s’ha esdevingut a conseqüència d’aquest canvi de paradigma en la fiscalitat a escala europea i a escala mundial, amb l’argument que rebaixar impostos a les grans empreses, a les grans fortunes, doncs fan que l’economia millore també per als de baix. És la teoria de la pluja fina, que els beneficis van calant. Això s’ha demostrat que no ha sigut així i, de fet, el problema més que ara mateix detecten institucions com el Fons Monetari Internacional o com l’OCDE és l’increment de les desigualtats com a conseqüència, entre altres coses, d’una fiscalitat en aquesta línia, de fer que no tributen la riquesa, i de traslladar la imposició directa progressiva cap a la indirecta, de manera que són els impostos al consum els que haurien d’anar recaptant. Això ha causat l’increment de les desigualtats, de manera que ara mateix el Fons Monetari Internacional ja ens diu que no és només un problema polític i social, sinó un greu problema econòmic. Potser l’exponent més gran d’això és el que va passar fa uns anys al Regne Unit amb la primera ministra Liz Truss, que va plantejar una baixada generalitzada d’impostos i que fins i tot els mercats van acabar castigant-la.

No tributa la riquesa per paranys fiscals o per una fallada de model?

Hi ha dues qüestions, d’una banda, el canvi de model on ha caigut la imposició sobre la riquesa i la teoria de la pluja fina. Però també és cert que l’evasió fiscal també és un problema important; els paradisos fiscals són una cosa que preocupa a escala mundial, l’OCDE i la Unió Europea, i és cert que es van prenent mesures des de fa uns anys, però no s’acaba d’erradicar el problema.

Els informes que va publicant l’oficina de la fiscalitat en la Unió Europea posen de manifest que en el conjunt de paradisos fiscals hi ha un percentatge important de grans fortunes europees, per descomptat espanyoles també.

Què hauria de canviar en el model per a corregir-ho?

D’una banda, tornar a gravar les riqueses. Hi ha una proposta que s’ha vist en el G20 per a intentar gravar les grans fortunes, de manera que els milmilionaris almenys tributen al 2% la seua riquesa. És una cosa que té suport, encara que queda molt per a adoptar-ho, van fent-se passos. Igual que es va parlar de la necessitat que les grans empreses tributaren i tenim aquest 15% mínim, encara que és veritat que està en dubte a conseqüència de la nova política nord-americana, amb Trump avisant que no tolerarà que es grave les companyies americanes, que són les que majoritàriament no tributen, però tampoc als Estats Units. Són empreses que tenen radicats o que traslladen els seus beneficis a paradisos fiscals. És possible que en uns anys es puga fer un pas més. Ja fa uns quants anys que en la cimera de Davos apareix una llista de multimilionaris, quasi tots americans, alguns europeus i cap espanyol, que parlen de la necessitat que els estats els graven en conseqüència amb els seus ingressos i amb el seu patrimoni. Està damunt la taula aquest debat.

Hi ha qui planteja directament polítiques confiscatòries, limitar herències...

Tampoc cal parlar de confiscació, però sí per descomptat que la riquesa tribute. Això no és nou, ja als Estats Units, després de la guerra, va haver-hi tipus de fins al 90%. Cal prendre mesures perquè aquesta desigualtat no continue desenvolupant-se.

Per què és tan impopular la qüestió dels impostos?

És impopular perquè es ven moltes vegades aquesta impopularitat. Un exemple clar de manipulació sobre l’impost de successions: fa molts anys es va començar a plantejar per determinats mitjans i en determinats ambients econòmics la injustícia de l’impost, es parlava de doble tributació, es parlava que és un impost injust, i això és just el contrari del que opinen la major part dels experts. Això ha portat al fet que fins i tot hi haguera un moviment popular de persones que mai tributarien en l’impost sobre successions i, no obstant això, el veien injust. És conseqüència d’una veritable falta d’informació del que suposen aquests impostos, de la necessitat que es reduïsquen les desigualtats. De fet, l’impost sobre successions és un impost que naix d’arrel liberal; els liberals entenien que la igualtat d’oportunitats era necessària per a una societat sana. No obstant això, sí que ha calat que és un tribut injust. Les comissions d’experts, fins i tot les del Govern del PP, parlen en cas contrari, de prendre mesures per a evitar que desaparega. És un discurs amb intenció de desfiscalitzar els rendiments del capital i els beneficis de les grans empreses.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, l’anomena “l’impost a la mort”.

És part d’aquesta campanya de desprestigi de l’impost. El que intenta és limitar aquesta transmissió de riquesa entre generacions per a evitar aquest increment de desigualtats que es perpetua.

Té sentit que una comunitat infrafinançada renuncie a quasi 300 milions amb la supressió d’un impost com aquest?

No té sentit, ni en una comunitat que tinga problemes ni en una altra que no en tinga. A la Comunitat de Madrid, la desaparició de l’impost sobre patrimoni durant anys ha suposat una pèrdua de recaptació de més de mil milions anuals, que estan centrats en determinats sectors, igual que passa amb successions. L’impost es recaptarà fonamentalment en successions importants, la major part de les herències ja no tributen des de fa anys amb els mínims que hi ha establits. Fer desaparéixer l’impost suposa beneficiar les grans herències i patrimonis. Amb uns mínims equilibrats, qualsevol herència normal no tributa. D’ací al fet que no tribute una gran fortuna hi ha una diferència important.

Ha de tributar el salari mínim interprofessional?

Nosaltres ens hem manifestat des del principi perquè s’apujara el límit per a mantindre el salari mínim sense tributació. És veritat que afecta, es diu, el 20% de les persones que cobren salari mínim, atés que, mentre tinga qualsevol circumstància familiar, fills, deduccions, ja no tributaran, però hi ha una part d’ells que sí, i entenem que no hauria de ser així. Nosaltres entenem que fins que el salari mínim estiguera en aquest percentatge que la carta social europea estableix no hauria de tributar.

Un altre debat que sol sorgir a l’hora d’abordar ajudes o cobertura social és si estendre’l a tots els ciutadans per igual i després, a través de renda, corregir o tramitar les ajudes per trams de renda.

Això va ser una cosa polèmica amb les mesures arran de la pandèmia o de la inflació, com les ajudes al combustible. És una cosa que, per descomptat, caldria repensar. De fet, les institucions internacionals com l’FMI parlaven que haurien de focalitzar-se les ajudes en els col·lectius més necessitats. Nosaltres estem en aquesta línia, creiem que, d’una banda, els beneficis fiscals cal reduir-los, han de centrar-se en qüestions que efectivament hagen de comportar un resultat previst. Tenim un problema amb els beneficis fiscals: n’hi ha molts, no estan ben analitzada la seua implementació i tampoc es comprova si compleixen els objectius. Nosaltres entenem que han d’estar molt, molt focalitzats i que és millor evitar beneficis fiscals i substituir-los per ajudes directes.

Es parla moltes vegades de l’excés de burocràcia o de la falta de múscul de l’Estat per a poder tramitar-ho i fiscalitzar-ho tot.

Sobre això es planteja un canvi en l’impost sobre la renda de manera que vagen establint-se més impostos negatius, com a les mares. Va en la línia d’anar reduint els tipus reduïts en l’IVA, de manera que caldria compensar les persones a qui va suposar un increment en la tributació, que es podria fer a través de l’impost sobre la renda. Per això aquesta idea que tothom tribute i, després, s’apliquen impostos negatius.

Quin dèficit de funcionaris tenen Hisenda i l’Agència Tributària?

La major dels estudis ens donen un dèficit de quasi el 50% respecte de la Unió Europea; no és estrany que tinguem un nivell més alt d’economia submergida. Els informes ens situen en el tercer lloc dels països del nostre entorn, darrere de Grècia i Itàlia. És falta de control tributari i necessitat de comptar amb més mitjans i optimitzar els existents.

Amb la DANA, el PP insisteix que les ajudes directes no haurien de tributar.

Ja estan exemptes de tributar.

Es parla de compra de vehicles, l’IVA...

És una altra vegada aquesta qüestió de focalitzar en la necessitat o no. Hi ha exempcions d’ajudes. Parlant d’IVA, sempre hi ha un component europeu, cal comprovar les possibilitats que la directiva ens dona.

Li ho preguntava arran del que comentàvem de la impopularitat. Com fins i tot en un moment de crisi, amb la quantitat d’ajudes sense precedents, el debat polític torna a ser si l’Estat recapta.

Precisament la DANA el que posa de manifest és la necessitat, com va ocórrer amb la pandèmia, amb la despesa per a ERTO i empreses... Això ens ha de portar a comprovar la necessitat que el sistema recapte prou per a atendre totes aquestes qüestions, no a més de mantindre l’estat del benestar.

Com veu la proposta de la condonació de part del deute?

La valenciana és una de les quatre comunitats infrafinançades, tenen un nivell de deute important, al capdavant per capita i la segona en termes absoluts; en la quitació crec que és la tercera que més rebrà. La quitació no deixa de ser una mesura que serà bona per a les comunitats, però la cosa més necessària és abordar com més prompte el canvi de model de finançament, precisament per a evitar tots aquests problemes. La quitació és un element positiu, sens dubte, però el que realment cal afrontar és aquest canvi de model, que ni aquest Govern ni els anteriors han abordat. Sembla difícil que puga haver-hi un gran acord en aquest moment polític.

Aquest canvi de model, a més del repartiment de l’Estat central a l’autonòmic i entre comunitats, hauria de portar parella també una reflexió sobre la corresponsabilitat fiscal i la reforma tributària?

Sens dubte. Precisament els impostos sobre la riquesa descansen en els impostos cedits. Potser aquest canvi de model és en el que cal replantejar-se els impostos cedits, establir limitacions per a evitar que aquesta competència a la baixa faça desaparéixer determinats impostos. És clar que és el moment en què les comunitats autònomes han de fer efectiu aquest principi de responsabilitat, que ara mateix podem parlar més d’irresponsabilitat fiscal que de corresponsabilitat. El principi de responsabilitat en aquest moment no es fa efectiu, hi ha comunitats que fan aquesta rebaixa d’impostos i que, d’altra banda, demanen més finançament a l’Estat. Aquest canvi ha de portar a la corresponsabilitat fiscal de les comunitats autònomes i aquest repartiment de competències també.

Què pensa quan sent que Espanya és un infern fiscal?

Que no és veritat. Senzillament. Per a parlar d’infern fiscal cal mirar al nostre voltant, estem per davall de la mitjana de la Unió Europea en recaptació. Això no és així, això ho diuen, per exemple els youtubers que se’n van Andorra a no tributar, no se’n van a Alemanya, els Països Baixos o França. El que tenim és la necessitat de tindre més recursos, a més, aquesta és una opinió generalitzada en els estudis d’opinió, hi ha una majoria qualificada i, a més, molt transversal dels votants de tots els partits que pensen que es dediquen pocs esforços a l’educació, a pensions, a tots els capítols de despesa social.

En aquest moment en què es parla d’augmentar la despesa el defensa, potser és un bon moment per a recapacitar sobre aquesta necessitat d’abordar una reforma fiscal que ens done més recursos per a poder atendre aquesta despesa més elevada en defensa europea i sense descurar l’estat del benestar.